L'illa dels milionaris (1898)

No fa molts dies sortia publicada a la premsa la notícia d'un vaixell en el nostre port que és una autèntica illa flotant per a milionaris. Aquesta nau, creuer internacional, és dirigida i gestionada en nom dels seus nombrosos propietaris, per la companyia ResidentSea in Trondheim. El vaixell disposa de més de cent apartaments de luxe i de tots els serveis que han de menester els seus ocupants. Apartaments, cada un decorat al gust del seu propietari, que solen tenir una superfície de dos mil peus quadrats. És interessant saber que tal dia com avui, del 1898, el gran novel·lista Juli Verne treia a l'abast del públic lector la seva curiosa obra L'Ile à hélice, on ens mostra com era la vida en una hipotètica illa flotant, que en tot temps es trobava en una zona de bon clima, habitada per milionaris. En aquest cas, més que un vaixell semblant a un gran edifici d'apartaments era una illa feta de blocs flotants d'acer i sobre la qual havien edificat un autèntic poble, així descrit: «La ciutat ha estat construïda d'una manera regular. Les avingudes i els carrers es tallen en angle recte, semblant a un tauler de dames. La unitat és la nota característica del seu plànol; tampoc hi manca la varietat, i en el seu estil, com en la seva disposició interior, les habitacions no obeeiexen a altra norma que a la fantasia dels arquitectes. Exceptuant alguns carrers comercials, aquestes cases semblen palaus, amb els seus patis d'honor flanquejats per elegants pavellons, per l'ordre de l'arquitectura de les seves façanes, el luxe que es pot comprendre que ha de regnar dins l'interior, a la vista dels jardins, per a no dir parcs, en la part del darrere. Es nota, però, que els arbres, de plantació recent, no s'han pogut encara desenvolupar prou. De la mateixa manera, els squares, entre les principals artèries, amb catifes de gespa fresca a l'estil anglès i en els quals massissos es mesclen plantes pròpies de zones temperades i tòrrides, no han arrabassat encara a les entranyes del solatge tot el seu poder vegetatiu...». I explicava un «cicerone» que la ciutat de l'illa d'Hèlix disposava de tots els avanços tècnics mai somniats en aquell temps, com el «telotògraf», un aparell que transportava l'escriptura com el telèfon transporta la paraula, «sense oblidar el kinetògraf, que apuntava els moviments, i era per als ulls el que el fònograf és per a les orelles, i el telefoto, que reprodueix les imatges. A més de tot això "deia" aquest teleautògraf dóna una garantia més formal que el simple part, del qual qualsevol pot abusar. Podem signar elèctricament les ordres i contractes... La cosa és que en aquell paradís de la tècnica i el capital, aquell jardí edènic de residència per a l'aristocràcia dels negocis, una història d'un romeu i una julieta, entre famílies rivals, commou els fonaments de la prodigiosa illa artificial. Tanmateix, essent aquell territori bellugadís i privat una amenaça per a la navegació, acabarà destruït sense remei. «Quina satisfacció, quina seguretat experimentava tota aquella gent en sentir, sota els seus peus la veritable terra, en lloc del fals terreny de l'Standart Island. I així i tot, quant temps hauria perdurat aquell sòlid aparell marítim si les passions humanes, més fortes que els vents i la mar, no haguessin treballat per a la seva destrucció!...». Juli Verne acabava la seva narració fantàstica amb aquestes paraules: «I tot i això, crear una illa artificial, una illa que es mou en la superfície dels mars, no és traspassar les limitacions assignades al geni humà, i no està prohibit a l'home, que no disposa ni dels vents ni de les ones, usurpar tan temeràriament la seva obra al creador?»