L'any de Lerroux (1903)

Miquel Ferrà i Martorell27/02/02 0:00

Deia Alexandre Lerroux, nadiu de Còrdova (1864-1949), organitzador d'un partit republicà i algunes vegades cap de Govern des de 1933, aquell final de febrer de 1903: Que els vaig dir jo als barcelonins, pobre de mi, modest periodista que arribava sense nom i sense prestigi, com no fos el de la meva ploma de combatent? Els vaig parlar de justícia, de llibertat, de dret, d'organització, de República. Però els vaig parlar alt, clar i sense por, per la qual cosa em reconegueren com a germà i em saberen decidit a viure i morir amb ells i per a ells. I heus aquí que aquell poble de malfactors, dinamiters, anarquistes, terroristes, en el concepte de tants, s'organitzà ràpidament en partits republicans, en més de cinquanta entitats societàries...» Lerroux havia trobat a Barcelona el clima polític que havia de menester per fer carrera pública. Demagògic, aconseguí molts seguidors i arribà a comptar amb trenta mil vots. Les seves paraules, en els mítings, eren, ben sovint, demolidores: «Hi ha massa homes que treballen i no mengen i massa homes que mengen i no treballen». És el llenguatge que la gran massa obrera desitja escoltar en aquella trista Espanya amenaçada per la guerra colonial del Marroc i la pobresa extremada... Un dia acusava Antoni Maura, el primer ministre del Govern d'Alfons XIII, el gran polític mallorquí... «Homes o el que vulgueu ser... I que ho sou de bèsties! Us reuniu en ramat, protestau... Per disposar de la vida de Maura hi ha la raó que representa legalment totes les baixeses del poder i de l'autoritat, de la religió i de la llei, de la força i del capital, del temps i de la matèria. Escoltau-me, animals! Els culpables sou vosaltres, nissaga immunda de jueus usurers, explotadors sense entranyes, ungles porques de capital, agenollats en homenatge d'eunuc als peus de la vedella d'or. Ja podeu córrer, animals; anau! anau! regionalistes de baticua!...»

Però més agosarat, descarregava cops molt durs contra la monarquia i els poders establerts i reclamava la rebel·lió popular en tots els sentits: «Heu de ser rebels contra tot, puix que no hi ha res o quasi res que sigui bo! Heu de ser rebels contra tots: no hi ha ningú o quasi ningú que sia just! Heu de ser atrevits, imprudents, agosarats. Lluitau! lluitau! hermosa legió de rebels! Joves bàrbars d'avui, entrau a sac en la civilització decadent i miserable d'aquest país sense ventura, destruïu els seus temples, acabau amb els seus déus, alçau el vel de les novícies i aixecau-les a la categoria de mares per virilitzar l'espècie, entrau en els registres de la propietat i feis fogueres amb els seus papers, per tal que el foc purifiqui la malfeta organització social, entrau en la llar dels humils i aixecau legions de proletaris per tal que el món tremoli al davant dels seus jutges desperts. S'ha de fet tot nou, amb les cadires polsegoses, amb els llenyams fumejants dels vells edificis esbucats, però abans d'això hem de menester la catapulta que pugui abatre els murs i el rodet que anivelli els solars. Seguiu! seguiu! No us heu d'aturar ni al davant dels sepulcres ni al davant dels altars. No hi ha res sagrat sobre la terra. El poble és esclau de l'Església. Cal destruir l'Església, la tradició, la rutina, els drets creats, els interessos conservadors, el caciquisme, el clericalisme, la mà morta, el centralisme i l'estúpida contextura de partits i programes...» Res no quedava dempeus i, en els moments més violents, escrivia: «Quan un pensa que els cans de la plaça d'Orient pixen amb la més cínica manca de vergonya en les estàtues dels reis, s'apodera del meu esperit l'humilitat. I jo no em creia mai gran fins ara, quan els cans alcen la seva pota per compixar-me...» Però el que Lerroux no deia, entre altres coses, és que no hi ha patró més dolent i cruel que un obrer ascendit. El defecte no és al meu veure de la societat sinó de la condició humana.