Valèria és decapitada (315)

L'emperadriu romana Galèria, Valèria o Balèria, natural de Tessalònica, és decapitada, juntament amb la seva mare, que ha de patir la mateixa dissort. Era filla de l'emperador Dioclecià, nascut a Salona, Dalmàcia, i que regnà del 284 al 305 i morí dos anys abans que ella. Aquest, el 286 s'associà amb Maximilià i el 292 abandonava l'imperi d'Occident a Constanci Clor i a Galeri. Organitzà, d'aquesta manera, el sistema de la tetrarquia. Per tal de donar satisfacció a Galeri, perseguí els cristians durant l'anomenada «era dels màrtirs» (303-311). Ja cansat del seu govern, en la vellesa, abdicà amb tota solemnitat i es retirà al seu poble, Salona, on mostrà gran senzillesa en la seva vida privada, la cara totalment contraposada al despotisme dels seus anys de govern. En aquells moments ja només pensava en el seu jardí i quan els polítics reclamaven el seu retorn a Roma, responia: Veniu a Salona i podreu veure com som de feliç cultivant les meves lletugues... Valèria es casà amb Maximilià Galeri i, en no tenir descendència, adoptà el fill natural del seu marit, Candidià. En quedar viuda, Maximilià II la volgué fer la seva esposa, però ella el rebutjà. Això fou causa d'haver de sofrir ella persecució i es va haver de refugiar a Síria. Les seves desgràcies no acabaren aquí, sinó que va haver de ser testimoni de la mort del seu fill a mans de Licini. Sempre fugint dels seus enemics, fou finalment descoberta i, com ja hem dit, executada. Hi hagué altres Valèries o Balèries entre les patrícies romanes i sembla que una mallorquina de la basílica de Manacor tenia tal nom, puix que apareix en un mosaic funerari, el mateix que mostram en la il·lustració. Troballa que recorda la d'aquella altra patrícia, Serena, d'una làpida desenterrada a Sineu i a la qual cantà bells versos Llorenç Riber: «Jove Serena, ornament de Sínium,/ digna d'una oda del gentil Horaci,/ digna d'uns dístics sospirants i rústecs/ d'Albi Tubul·lus:/ Bell vaticini féu un jorn, el Líric:/ "Ço que la terra maternal amaga,/ dia vindrà que ho extraurà la rella/ benefactora"/ Tu hi ressorgires a la llum novella./ Oh Soterrada dins l'oblit i l'ambre,/ Bella Dormenta, adorable Enigma,/ gràcil Serena./ No et prengué tota Libitina avara,/ bella Romana, ni morires tota,/ car, amb nosaltres, ton bell nom hi resta/ ple de prestigis./ Com advingueres de la mare Roma/ a les desertes solituds marines/ a les contrades que reté Metel·lus/ el Baleàric?/ Lloïn els altres Mitilene o Rodes;/ lloïn Esmirna, Colofon o Samos:/ tu preferires, dins l'atzur, les clares/ Illes Gimnèsies./ Són les pupil·les de Neptú, les illes,/ flor de les terres i del cel enveja,/ niu de les Muses, que en sonora dansa/ ronden les Hores...»