TW
0

Sant Anselm (1033-1109) fou un teòleg benedictí, nascut a Aosta i considerat pels seus contemporanis un gran savi. La seva filosofia realista el dugué a ser un dels fundadors de l'escolàstica. Tot i que era italià, fou nomenat arquebisbe de Canterbury, antiga ciutat anglesa, seu de l'arquebisbe primat del regne i que té una magnífica catedral gòtica. Sant Anselm, en la seva obra teològica pren com a punt de partida Sant Agustí: la fe cerca la intel·ligència i la intel·ligència s'aclareix amb la fe. És aleshores quan defineix el seu famós argument ontològic sobre l'existència de Déu i que es pot resumir així: tenim la idea d'un ésser perfecte; ara bé, un dels atributs de la perfecció és l'existència; llavors, l'ésser Perfecte-Déu existeix. Seguí en moltes de les seves idees i plantejaments el ja esmentat «doctor de la gràcia», que era el nom del sant de Tagast, que el precedí segles abans, ja que Agustí visqué del 354 al 430. Aquest havia abandonat el maniqueisme admirat per les doctrines platòniques, les quals, en convertir-se al cristianisme, hi serien per ell adaptades. Així, Anselm pensava com Sant Agustí que l'ànima és un reflex de la trinitat, que en les seves facultats de memòria, enteniment i voluntat, reflecteix cada una de les divines persones, concepcions aquestes que desenvolupa en la seva obra De la Trinitat. Analitzà també Anselm els continguts de la Ciutat de Déu, escrita també per Sant Agustí a començament del segle cinquè i on exposa una teologia de la història, contraposant la ciutat de Déu a la ciutat dels homes. Un dels fonaments d'aquesta teologia és la concepció agustiniana de la gràcia. Segons això, la gràcia és necessària per tenir fe i, fins i tot, per realitzar qualsevol obra bona. La iniciativa en el camí del salvament correspon a Déu, que envia a l'home gràcies actuals adequades a les seves necessitats. Afegeix que correspon a l'home seguir fidelment les inspiracions divines.

L'orde de Sant Agustí, seguidors de la semença del mestre nord-africà, i de les institucions agustinianes, són, probablement els de més forta tradició en la història eclesiàstica. Els eremites de Sant Agustí foren instituïts canònicament el 1256 i altres comunitats són els ermitans recol·lectes, els agustins descalços, les comunitats femenines recol·lectes i hospitalàries, els canònics regulars de Sant Agustí... i no n'oblidem tants d'altres, algunes congregacions mallorquines de gran mèrit, com les Germanes Agustines de l'Empara, fundades en el segle XIX pel canonge artanenc Gili Vives.

Miquel Ferrà i Martorell