Alfons XIII i el canvi de minutes (1906)

Miquel Ferrà i Martorell21/02/02 0:00

Des dels dies llunyans de Felip V de Borbó, en el Palau Reial de Madrid, les minutes en el menjador eren entregades en llengua francesa. Alfons XIII, més germanòfil que francòfil, decideix que han d'estar escrites, d'ara en endavant, en castellà. Les cuines de palau disposen de cellers on s'hi conserven trenta mil ampolles de vins de tota casta, des d'un porto que té un segle fins als rioja més moderns. L'encarregat és Rafael Sánchez, súbdit francès malgrat el seu llinatge. Les cuines consten de les següents seccions: un conserver, on es preparen i guarden dins pots les melmelades, confitures, compotes i sucs de fruites; la que diuen «neveria» on hi ha quaranta grans «garrafas» i màquines de gelar, puix que en una nit de ball es despatxen cinquanta mil gelats; llavors la gran peça de la cuina, on hi ha els gegantins fogons i la graella major que és un aparell de grans dimensions on s'hi pot torrar al mateix temps un bou sencer i milers de pollastres. El cap de les cuines reials és un tal senyor Berger que disposa d'una colla de personal de més de trenta persones. Cada dia, un tècnic examina tots els fons de les cassoles, olles, calderes i calderons per si estan ben protegits d'estany i no de plom, ja que tal metall atemptaria contra la salut dels reis. Curiosa feina la d'aquest «tècnic» que no devia fer res més en tot el dia.

I què menjaven els reis? Aquí tenim una minuta de tal dia com avui d'aquell any de 1906. És aquest: «Dinar de S.M: Sopa de sèmola; ous fregits a l'espanyola; molls a l'andalusa; filets de vedella amb arròs; llegums variats; pollastres torrats; cremes». Curiosament, hi manca la fruita fresca. Segons el cap de cuina, Alfons Berger, en un reportatge recollit per l'historiador Federico Bravo, podem saber que «desdejunen els reis a les nou, dinen a la una del migdia i mengen a les vuit del vespre, llevat de quan les ocupacions del monarca hagin de produir algun canvi, com s'esdevé a qualsevol mortal, naturalment. En els menjars s'asseu a la taula del rei, a més de l'alta servitud de dia, l'oficial d'Alabarders i els caps de la Guàrdia exterior de Palau. Ni un sol moment l'excessiva etiqueta cohibeix els convidats de Sa Majestat, perquè l'afabilitat i el tacte de les reials persones obliguen suaument a tots a evitar el cerimonial massa rigorós, tant com un excés inadmissible de confiança. La família reial menja sempre reunida en el menjador de diari, els balcons del qual donen a la plaça d'Orient...».

Allà fora, però, passaven o acabaven de passar altres coses. Madrid era una ciutat que en matèria d'ordre públic s'havi a posat molt difícil. Per això, el governador civil ordena que tots els espectacles públics i cafès, bars, tavernes i restaurants tanquin a les dotze i mitja de la nit. I entre els fets que preocupen el governador hi figuren els desafiaments, a l'alba, amb pistoles o espases, de cavallers, per qüestions d'honor. El darrer havia estat el de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez i un oficial del Cos de Seguretat, a pistola. Quan tothom esperava que el tret acurat de l'oficial acabàs amb la bravesa del novel·lista, la bala és aturada per un claver que Blasco Ibáñez porta prop del pit i així es dóna per acabat l'incident.