Homenatge a mossèn Alcover (1908)

I així veim que tal dia com avui, la Junta Executiva del Congrés de la Llengua Catalana homenatjava mossèn Alcover, a Barcelona, i li entregà, com a constància i record de l'acte, un pergamí que va complaure força el filòleg. Aquests foren els seus mots: «És massa gros aquest obsequi del preciosíssim pergamí; no hi havia tant per tant. ¿Què he de fer per merèixer-ho? No he fet més que complir un dever sacratíssim davant Déu i la meua consciència i davant la Pàtria. Convençut que és un dever sacratíssim, ineludible, de tot ciutadà estimar, honrar, sostenir i defensar l'idioma propi, perquè això no és més que estimar-se, honrar-se, sostenir-se i defensar-se un a si mateix, ja que l'idioma propi és l'expressió, el verb de la personalitat pròpia, essent així que els pobles que abandonen llur idioma s'abandonen a si mateixos i acaben per desfer-se i dissoldre-se ignominiosament, estúpidament; convençut de tot això fins allà on és possible estar-hi, jo no podria, jo no puc obrar d'altra manera; jo no puc deixar de consagrar-me a l'enaltiment i glorificació de la nostra llengua estimadíssima, un dia i un altre dia, un any i un altre any; posant a prova la paciència i magnanimitat de tots els meus amics i coneguts i de tots els qui no conec personalment, però sé que se senten aquest mateix entusiasme que a mi em petxuca...».

Curiós, ric i de la terra, el llenguatge de mossèn Alcover, sempre amb una espurna d'enginy i sovint, d'humorisme, detall que ens indica el seu caràcter emprenedor i optimista. L'obra de fer aquell gran diccionari suposava, efectivament, uns gegantins esforços i mossèn Alcover, pel que feia a les seves forces físiques, ja no era cap criatura. Però era la seva força interior, aquell fet d'estar bruixat per la llengua, que el movia. I amb aquesta força, aquesta fe que ningú ni res podrien trencar, es llançà a conèixer els secrets de la llengua popular per tots els racons de la geografia de parla catalana. Bon llibre el d'Antoni Llull i aquí caldria felicitar també els responsables d'aquesta edició, en especial Pere Rosselló Bover, que dirigeix la col·lecció Tià de Sa Real, del qual és aquest el títol 65. És, efectivament, un viatge pels mots i pensaments de mossèn Alcover que per poca sensibilitat que tinguem, si som mallorquins de socarrel o ho volem esser, ens haurem de sentir per força, també, «bruixats per la llengua».

Com el caçador de les rondalles alcoverianes que no es pot adormir, anant de nit a caçar, puix que li fugiria la llebre, així tampoc nosaltres pel que fa al ric patrimoni lingüístic.