Mar ComínInca16/02/02 0:00
TW
0

Isabel Coll Martí té 83 anys i els seus records són pura història. Casada de feia poc, residia a Ciutadella quan l'any 1939 membres de les tropes franquistes l'anaren a cercar a casa seva per empresonar-la a l'hospital d'infecciosos de Ciutadella, convertit després de la Guerra Civil en improvisada presó per a dones. Aleshores, es va convertir en una presa política condemnada a pena de mort per «adhesió a la rebel·lió». «En realitat a qui cercaven era ma mare que s'havia exiliat a França i com no la trobaren se m'endugueren a mi». En el seu relat, sobren les preguntes.

«Jo no vaig fugir de Ciutadella perquè considerava que el que havia fet no era res dolent, si em podien culpar d'alguna cosa era de simpatitzar amb la República. Tenc sang universal, la que serveix per a tothom, i durant la guerra solia donar-la a ferits i malats. Així, vaig conèixer un metge que em va animar a ajudar-lo i així vaig començar a treballar a l'hospital civil de Sant Antoni», diu Coll.

"I sembla que això va ser suficient per condemnar-la a mort.
"A tots els meus expedients posava un sol motiu de condemna: Adhesió a la rebel·lió. El meu home, que era soldat, se l'emportaren poc abans i va acabar tancat a la presó d'Alcoi. Jo inicialment vaig estar presa a l'hospital de Ciutadella però quan quedaven poques preses, m'enviaren a la de Palma, on les condicions passaren a ser molt més dures. A Ciutadella, com la presó havia estat un hospital teníem matalassos de llana i balcons on guaitar, però a Palma tot això es va acabar.

"I com ho feien?
"Dormíem en terra, amb una espècie de matalàs de palla i érem tantes "hi havia dones de tota la Península" que si ens bategàvem en dormir, ens tocàvem unes a les altres. Els diumenges ens feien sortir al pati i entonar cara al sol amb el braç a l'aire. Rebíem el mateix tracte que els soldats, ni llits, ni taules, ni cadires, només cullerot i plat.

"Mals records.
"La vida a la presó va ser molt dura.

"Tan difícil que mentre éreu allà una presa no ho va poder aguantar i es va suicidar.
"Matilde Landa no era qualsevol, era una senyora, molt instruïda. Havia estat un alt càrrec a Madrid i quan va acabar la guerra varen afusellar el seu home i li digueren que s'emportaven la seva filla a Rússia. Estava molt prima i cada dia pujava al pis més alt de la presó per vacunar-la. Un dia mentre hi pujava es va tirar. Fou espantós. No ens deixaren veure-la. Fa uns anys va venir a veure'm la seva filla. Es va seure al meu costat i vàrem plorar juntes. Volia que li contàs coses de sa mare, que com no tenia família la varen enterrar a Palma.

"I vos, com vàreu aconseguir sortir de la dura vida a la presó?
"Un dia una monja amb la qual vaig fer molta amistat i que després s'endugueren de la presó per simpatitzar amb preses, em va cridar i me va dir que havia arribat una nova llei que redimia les penes per treball. Em va animar a ajudar-la a cosir els cordons que duien a baix les faldes de les monges i fent feina i amb els indults la meva condemna fou disminuïda de pena de mort a cadena perpètua, 30 anys i un dia de presó i finalment es va quedar en quatre anys i mig.

"I quan vàreu sortir, què va passar?
"Vaig ser desterrada de Menorca i, com el meu home era d'Alcúdia i tenia família a Inca, ens quedàrem a viure a Inca.

"I ja en no varen partir.
"No, poc després de sortir jo, també va sortir el meu home. Ens instal·làrem a Inca i férem arrels aquí.

"Com visquéreu l'arribada de la democràcia?
"Amb molta alegria.

"Dia 27 viatjareu a Madrid, on el PSOE us entregarà el premi Rosa Manzano. Què sentiu davant tan prestigiós reconeixement?
"Em vaig assabentar fa només tres dies. Volien donar-me una sorpresa i ho varen aconseguir.