Olivera: «Antigua vida mía no és feminista, sinó femenina»

El realitzador va comentar que aquest film, que planteja la història d'una amistat entranyable entre dues dones diferents i amb el rerefons dels maltractaments, «no és feminista, sinó femení quant als personatges principals, el tema i el gènere». Olivera, director de més de vint pel·lícules i productor d'unes altres 110, s'ha caracteritzat per realitzar un cine de denúncia, si bé en Antigua vida mia planteja els maltractaments com un simple element desencadenant del drama i no hi posa molt d'èmfasi.

També va reconèixer que sempre havia mostrat certa resistència a tractar el gènere del melodrama i, segons va manifestar, amb aquesta pel·lícula «m'he adonat que he mantingut una actitud equivocada. Ha estat una experiència diferent i estic content amb el resultat». «No he cercat la llàgrima fàcil, però tampoc no he pretengut intel·lectualizar el film; que resultàs fred, perquè en un gènere com aquest no té sentit», va apuntar. Antigua vida mia és una coproducció hispanoargentina, basada en la novel·la homònima de l'escriptora xilena Marcela Serrano, el rodatge del qual va haver d'esperar més de tres anys per iniciar-se.

El cineasta va justificar el retard a causa d'una primera frustrada adaptació del llibre, que finalment va ser duita a terme per Àngeles González-Sinde i Alberto Macías, i per l'espera de congeniar les agendes de les actrius principals, que van estar disponibles l'octubre del 2000. El rodatge d'Antigua vida mia es va desenvolupar entre Argentina i Guatemala i, d'acord amb el director, va ser «molt agradable» per la química que d'immediat es va produir entre Roth i Belén, de qui Olivera, que mai no havia treballat amb ella, va destacar «la seva accessibilitat i la seva col·laboració».

Quant a la difícil situació que travessa el seu país, Héctor Olivera va lamentar «la paràlisi cinematogràfica en un dels millors moments de creació que viu el nostre cine, un fet que no va dubtar a qualificar de «criminal»». Fins i tot així, el realitzador es va mostrar esperançat que el país es restableixi en uns mesos. En la seva opinió, la «fluïdesa» cinematogràfica entre Espanya i Argentina es deu a les millores al so d'enregistrament i de les sales de projecció, així com que «el públic espanyol és més receptiu al cine que no s'ha doblat per espanyols».