Diumenge de carnaval (1900)

Diumenge de Carnestoltes a la capital de l'Estat. Tota l'aristocràcia espanyola pren part a la festa. Els carruatges i les carrosses, amb colles de disfresses, desfilen pel parc del Retiro, enmig de l'acostumada gran expectació. Allà, el mallorquí Antoni Maura es troba en el cim del seu prestigi polític i social. Allà, un rei que té només catorze anys, Alfons XIII, tira confeti... I un periodista del moment, Almagro San Martín, escriu la seva crònica amb aquests mots: «Carrosses i més carrosses, que són camions com el nostre, estirat per sis mules i revestits amb percalina i flors; cotxes coberts també amb flors; grups de màscares que passen tot cridant agudament; un brick blau amb pierrots blancs que tiren moltes serpentines; un carretó transformat en camp de roselles, representades per al·lots i al·lotes amb grans capells a manera de corol·les; una charrette vermella, un camió forrat de vellut roig que condueix un trullós grup de dominós negres amb flocs vermells; una tripleta convertida en divuitesca cadira de mans; una màscara disfressada de gerro Imperi; molts adults que fan de nadons, moros amb falses barbes, salvatges que amb els seus actes volen significar que són autèntics; pallassos, rams de violes que van per l'aire i en tocar terra són àvidament recollits pels revenedors, pels pillets; paquets de caramels, paperets de colors que van sembrant el solatge de trets verds, rojos, blaus, grocs, i vestits i caps, sobre cotxes, simulen una nevada multicolor; l'aire ratllant per les culebrimes policromades, que, després de travessar l'espai, queden enredades en els arbres, com fideus de colors, i en el darrere dels cotxes i en les fustes dels graciosos; rialla, bullanga, alegria. Passant enfront de la tribuna reial. El Rei no s'atura de llençar serpentines amb una punteria singular. És incansable. Quan passa, al davant d'ell, el milord que condueix la seva tia Isabel, amb la duquessa de Calàbria, vola un cistell de confeti per ell tirat sobre ambdues dames, que riuen i amaguen el cap rere les mànigues...» Però la premsa parla també d'un Carnestoltes més popular, el dels barris pobres i dels carrerons antics, quan les disfresses es fan amb qualsevol cosa i emparats amb la cara tapada, molts malfactors, s'aprofiten de la festa. Cada any, en els racons més humils s'han de lamentar robatoris i assassinats. Un pintor d'aquells temps, Solana, no dubtarà a reproduir en els seus dibuixos i pintures, moltes d'aquestes disfresses populars, cridaneres i enfollides, com ja ho va fer, temps abans, Goya. Però tornem als disfressats clàssics d'aquells dies per tal d'advertir quins eren els personatges de Carnaval amb més freqüència: pallassos, dominós, putxinel·lis, bufons... El periodista, per altra banda, fa servir un mot que haurà sorprès potser el lector, quan parla de «camions», però recordem que aquest no és vocable propi de l'era automobilística, sinó que existia molt abans. Es tracta d'un neologisme, paraula francesa, la definició del qual és «un carro gros i fort per transportar mercaderies feixugues.».