Una Rua italianitzant (1789)

El Cronicón Mayoricense ens descriu com era a finals del segle XVIII la nostra «Rua» de Carnestoltes, amb un cert aire italianitzant, que és, crec, part de la nostra identitat perduda. Mallorca, des de la Baixa Edat Mitjana, amb la seva política comercial mediterrània, era un ressò d'Itàlia i Grècia. No tenim més que veure l'arquitectura religiosa, els palaus de l'aristocràcia, els costums i tradicions pel que fa a la gastronomia o la literatura popular... Així, llegim, que tal dia com avui, i «a instàncies del capità general hi hagué curses en el Born, celebrades pels cavallers. El primer dia se'n presentaren tretze parelles amb desfresses (hongaresos, turcs, etc.); el segon, catorze parelles vestits d'herba i el déu Bacus i els seus atributs; els cavallers tiraven ous de colors a les senyores i aquestes a ells; passejaren entorn del Born i, a la nit, dugueren el carro per quasi tots els convents de monges; el darrer dia foren vestits a l'espanyola antiga, tots endolats, el mateix que el carro triomfal, precedint el Temps amb els seus ornaments i trofeus; i de nit passejaren per la ciutat amb torxes negres, i acabà aquesta estranya i sinistra funció». Com podeu veure, hi havia una carrossa amb el déu Bacus, que era el centre de la celebració. I el darrer dia se celebrava, també, amb tota solemnitat, en ritus de la mort d'En Carnestoltes, amb disfresses endolades i ciris negres acompanyant l'al·legoria del Temps. Com bé explica la bona amiga Caterina Valriu en una monografia publicada fa anys, les disfresses imitaven vegetals i animals i això sembla relacionat amb antigues cerimònies paganes del culte a la natura o relacionades amb la ramaderia. Tanmateix, la que deien «fressa» tradicional popular no era més que un llençol blanc i una careta de cartró pedra, la característica «bubota». I els balls, aquells balls... No devien estar molt lluny de com els explica la baronessa d'Orly en les seves narracions: «Era inconfusible el sospir de satisfacció. Es va sentir d'un extrem a l'altre i de dalt a baix de l'edifici. Sonà dominant els acords de l'orquestra que acabava d'atacar vigorosament els compassos d'introducció d'un schottisch, i la munió de ballarins que es movien, i el fru-frú de les faldes, va recórrer el petit vestíbul ovalat, la sala central, la sala de te, la sala de ball i la sala de joc... Amples faldes de mirinyaca, rígids corsés, cintures en punta, voluminosos panniers i pentinats monumentals... I per entre aquella multitud, encapellada amb lluentes plomes, com un eixam de papallones, es veien unes quantes figures vestides de greu negre i gris, els emigrats francesos, cavallers, senyores, senyoretes i la jovenesa daurada, que en sortir d'aquella bullent caldera de la França revolucionària, havien espolsat de les seves sabates de sivella la pols de la demagògia, sense endur-se'n altra cosa que la vida».