La instantània

La piràmide de Meidum (Egipte) sortint de les seves pròpies runes.

09/02/02 0:00

Cap a l'hora del migdia, des de la franja on acaba la terra erma i en pocs metres tot torna d'un verd sucós i tendre, la veu dels minarets s'aixeca com una polseguera. Les diverses veus s'emboliquen una amb l'altra, i és ben difícil endevinar exactament d'on vénen. Així que l'horitzó és verdós i amb un núvol de renous. El conjunt forma part del dia i del lloc. I del divendres, quan els muetzins fan sentir la seva veu des de la part més alta dels minarets d'unes mesquites que, des de l'entrada de la piràmide de Meidum, és impossible saber on són: força quilòmetres a la rodona la terra és zona desèrtica. És tirant cap al riu, d'allà on puja la verdor, la vida i el toc que convoca a la pregària.

Com que la part habitada queda un poc allunyada i confusa, la piràmide s'aixeca enmig de la terra plana i sense ni un sol arbre que marqui una mínima ombra. La construcció, construïda durant la IV dinastia, és un fort crit enmig de la buidor. Perquè, ficada dins la solitud, aquesta sorprenent i bella piràmide no té ni visitants. Un hi va escortat per un cotxe de policia turística i, en arribar, ja marxa l'autocar amb estudiants locals.

Per l'entorn només hi respiren les persones de la seguretat i els empleats que ajudaran a visitar l'interior de la piràmide "una baixada de 75 metres" i de la mastaba. Tothom té la seva àrea i, per tant, espera la propina corresponent. I cal demanar-se: quina importància té el temps, l'esforç, la propina i la pols que s'agafa arrossegant-se penetrant a l'interior de la mastaba? Cap ni una. Amb la mirada es fa un gir per l'entorn, i només arriba el diluït murmuri dels minarets. Després, quan ja és té bona perspectiva de la gran piràmide, cal asseure's i omplir-se els ulls filant sobre el temps passat i la seva gent. O, simplement, només mirar sense entendre res. Però mirant i gaudint.