Naufragi del «San Victoriano» (1868)

El San Victoriano era un llaüt de tonatge mitjà, és a dir, entre el San Antonio, de més de 60 tones, i el Nuestra Señora del Carmen, de 39, ambdós construïts per un gran mestre d'aixa o fuster de ribera, que havia nom Antoni Roca. El cost d'un d'aquells vaixells, nou de trinca, anava de les mil cinc-centes a les tres mil lliures. La flota comercial sollerica en aquells dies, això vol dir, entre 1864 i 1870 era certament nombrosa i hi destacaven les polacres Joven Beatriz, Carmen (a) La Linda, Fransquita, etc... així com els llaüts Humilde, América, Santa Margarita (a) La Providencia, San Bartolomé, Esperanza... El pailebot San Juan i moltes més. El llaüt San Victoriano ja havia hagut de lamentar una altra desgràcia l'any abans i va ser la mort del seu tripulant Francesc Frontera Bisbal, a Aigües Mortes, França.

Aquest experimentat mariner havia navegat abans en el pailebot Concepción, també solleric. Època perillosa, heroica, saga d'ensinistrats mariners, que no poques vegades ha sabut recollir la literatura amb tot el dramatisme dels moments difícils, quan les vides es troben en joc: «La nau es trobà, sobtadament, desemparada i llançada sobre la costa. Trencat el seu ventre, no trigava a negar-se. La seva tripulació, agafada al cordam de les veles, havia pogut escapar per miracle del desastre. Refugiat en dos grupets a la part més alta del pal, feia senyals cap a terra. Els pescadors que anaven pel port, donaren l'alarma. La nova s'escampà vivament i molts homes es precipitaren sobre les barques. Però la mar no cedeix. Més enllà del lloc on el vaixell es nega, es pot veure bullent i furiosa.

Per a més dissort, és l'hora de la maror; el corrent és d'una violència extrema... Mentrestant, E. i J., prevenguts, intentaran l'impossible. Corren vers la llanxa de salvament i l'afiquen dins l'aigua i heus aquí els salvadors, disposats a sobremuntar les ones, ben plens de coratge... La gent, a l'aguait de la feta, crida. Segueix amb ànsia els més petits detalls del drama que es desenvolupa al davant dels seus ulls. La llanxa, lentament, es redreça. I novament sura... A socors dels nàufrags del navili, refugiats en el pal que la tempesta agita. Podrà arribar la llanxa per salvar-los allà on la mar gruny i s'ho menja tot? En tenen poques esperances i ho saben. Cinc homes a bord de la llanxa de salvament acostumats a sortir-se'n; però la llanxa és joguina de les ones i formen una barrera mala de passar...».

Fragment d'un relat de Paluel-Marmont, Les sauveteurs de la mer, Larousse, que potser ens ha vingut com anell al dit. És dada curiosa que després de les gelades que mataven els tarongers de Sóller, el comerç no era interromput amb el sud de França i els tractants sollerics compraven la taronja a València, l'embarcaven i seguien així amb el comerç i el mercat que tenien obert al migdia francès i altres regions.