El comte de Montecristo (1846)

Si, com faig jo molts dies, anau a fer el cafè al bar del parc que diuen de Sa Faixina i preniu seient en aquella magnífica terrassa, de cara a la muralla del baluard de Sant Pere que mira vers l'oest, sobre el llit de la Riera, hi observareu dos petits finestrons enreixats que amb un poc d'imaginació us podrien evocar els que hi havia en aquelles presons antigues, quan el condemnat portava grillons als peus i era sotmès a un règim alimentici de pa i aigua. És clar que aquests finestrons tenien altre ús. És només una evocació. I aquesta evocació em du, sens remei, a una de les meves lectures de jovenesa, la monumental novel·la, set-centes dinou pàgines, d'Alexandre Dumas, pare, titulada El Comte de Montecristo, publicada en aquestes dates de fa cent cinquanta-sis anys. No és difícil, ja sigui pel seu estil arquitectònic-militar fer una comparança entre el nostre baluard i el castell d'If, prop de Marsella, on s'esdevé el relat de Dumas. «Dantés s'aixecà, dirigí maquinalment la vista vers el punt on semblava anar la barca, i a cent toeses d'on es trobaven va veure elevar-se la negra i eritzada roca sobre la qual es troba situat el castell d'If. Aquella forma estranya, aquella presó entorn de la qual regna un terror tan profund, la fortalesa que conserva Marsella des de fa més de tres-cents anys, amb totes les seves sinistres tradicions i que s'apareixia de cop i volta a Dantés li produí el mateix efecte que fa a un condemnat a mort l'aspecte de la guillotina...