Pau IV, un papa nepotista (1559)

Miquel Ferrà i Martorell27/01/02 0:00

Tal dia com avui el Papa Pau IV convocà el Col·legi de Cardenals i molts personatges de l'Estat a un consistori i, molt commogut, reprovà la mala vida dels seus nebots. Invocà Déu i va dir que mai no havia sabut la veritat del que passava a la seva esquena i acabà dient: «Nunc dicendum et scribendum: pontificatus anno primo» de l'expulsió dels seus nebots. Tan dolorosa experiència va fer canviar el Pontífex en la seva política. Introduí una disciplina més rigorosa a Roma i va fer fora de la ciutat i del país els monjos indignes. Promulgà tot un seguit d'ordenacions, com la de prohibir i castigar la simonia en la col·lació dels beneficis eclesiàstics, i manà que tota petició de gràcies fou gratuïta... Però, què havia passat perquè el Papa actuàs d'aquesta manera? Acabava d'ésser nomenat Papa, féu cardenals tres nebots seus: Carles, Diòmedes i Alfons. Nomenà generalíssim de l'Església Joan Caraffa i elegí marquès de Mirabello i capità de la guàrdia pontifícia el seu nebot segon, Antoni. El resultat fou més que escandalós. Carlo, per exemple, que havia duit una vida molt entregada a la gatera i a la prostitució quan era militar, començà una doble vida en ésser nomenat cardenal, dissimulant davant del seu oncle, que el veia agenollat davant de la creu i pegant-se cops al pit. El cardenal de Lorena acusà els parents del Papa de pecats abominables que tothom sabia, d'organitzar bauxes i orgies...

Pau IV (1555-1559) era, com explica l'historiador Victoriano Domingo, «un home de temperament molt fort, impulsiu, una mica ingenu, de ràpides decisions que li sortien del cor, de penediments sobtats i sincers, clar i transparent, senzill i ben cordial...».

I ho pagà Pare Caraffa, que era el seu nom de família. Havia viscut algun temps a Catalunya, on era capellà del rei catòlic Ferran.
Renuncià a la mitra de Chiete i havent-li prohibit els seus parents vestir l'hàbit de Sant Domènec, es va unir a Sant Gaietà de Thiene, fundador de l'Ordre de clergues regulars, és a dir, els teatins.

Però malgrat els seus mèrits passaria a la història per la trista qüestió del nepotisme, de nepos, otis, nebot, definit com el favor de què gaudien, amb alguns papes, llurs nebots i parents. I, per extensió, accions protectores desmesurades que donen alguns polítics o funcionaris als seus parents i amics. Tanmateix, el vici seria inevitable. Casos pitjors hi hauria als de Caraffa, com és el del segon Papa Borja o Bòrgia, nascut a Xàtiva el 1431 i que ocupà la cadira de Sant Pere del 1492 al 1503.

Polític eminent, va fer una guerra inacabable als grans senyors italians i, en la seva vida privada, la duplicitat i el nepotisme l'han fet entrar en la crònica negra del Papat, complicada per la presència dels seus fills, Lucrècia Bòrgia i el cardenal-enverinador Cèsar Bòrgia.