Els comptes del Vaticà (1867)

23/01/02 0:00

Els estats de l'Església, en el segle XIX, tenien un territori ben considerable, al contrari del Vaticà actual, que és la nació més petita del món, limitada a una ciutadella religiosa i administrativa. En aquell temps, el territori comprenia les províncies de Roma i la Comarca, Viterbo, Civita-Vecchia, Velletri i Frosinone (sense Ponte-Corvo), extensió que suposava una superfície d'onze mil set-cents setanta quilòmetres quadrats i sis-cents noranta-dos mil cent dotze habitants. El pressupost de despeses i ingressos d'aquell any mostrava un dèficit de 6.181'195 francs. La complexa organització financera de l'Estat papal enllistava els punts següents: Impost sobre béns i propietats de la Cambra apostòlica. Cens i cadastre. Duanes. Timbre i registre. Correus. Loteria. Moneda i registre de garantia. Deute públic. Fons especials i despeses generals del ministeri. Ministeri de l'Interior, Ministeri del Comerç i d'Obres Públiques. Ministeri de la Guerra...

I això és un dels aspectes més curiosos. Quin exèrcit podia oposar el papa, en aquells moments, a una agressió exterior, com va ser, per exemple, la de Garibaldi i els seus Camises Roges?

Eren en total setze mil quatre-cents cinc homes distribuïts de la següent manera: Ministeri de la guerra, 45 persones; Auditoria militar, 15; Plana major general, 12; Intendència militar, 10; Estat major de plaça, 25; Oficials d'administració, 34; Oficials disposables, 24; Legió de gendarmes, 2.002; Un batalló de tropes de guarnició, 758; Un regiment d'artilleria; Un cos d'enginyers, 196; Un batalló de caçadors, 1.089; Un regiment d'infanteria, 1.593; Un regiment de carrabiners, 1.984; 1 regiment de zuaus, 4.443; Legió romana d'Antibes, 1.961; Dos esquadrons de cavalleria, 482; Una companyia de disciplina, 77; Personal dels hospitals militars, 9; Personal de les presons militars, 6; Un cos de policia de seguretat, squadriglierie, 764.

Pel que feia als cardenals, n'hi havia 70, dels quals, 6 eren cardenals-bisbes, 50 cardenals-sacerdots i 14 cardenals-diaques.
Aquell Estat concedia cinc decoracions de gran prestigi: L'orde de Crist, fundada per Joan XXII el 1319.
L'orde de Sant Silvestre, fundada per Pius IV el 1559 per a la defensa del poder temporal del papa, també dita de l'orde de l'Esperó d'Argent.

L'orde de Sant Gregori, fundada per Gregori XVI el 1831.
L'orde de Pius IX, fundada per Pius IX el 1847.
L'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, fundada per Godofrè de Bouillon el 1099 i col·locada sota la protecció de la Santa Seu, reorganitzada per Pius IX el 24 de juny de 1867. Era el papa en aquells dies Pius IX, que governà del 1846 al 1878. Proclamà els dogmes de la Immaculada Concepció i de la Infalibilitat, però va veure desaparèixer, durant el seu regnat, el poder temporal dels papes.

En resum: quan el Vaticà era una nació de territorialitat considerable, la política anava en perjudici de la religió. El domini sobre habitants no funcionaris i no eclesiàstics creava, evidentment, problemes que no es corresponien amb els que ha de tenir un Estat purament teocràtic, universalista i simbòlic.

Miquel Ferrà Martorell