Comencen les obres per a la construcció d'un preventori
antituberculós a la finca de Caubet, iniciativa de la qual és
impulsora dona Elionor Servera, esposa del financer Joan March, que
li dóna suport en el projecte. Es tracta de moderns edificis, sobre
un pujol, en la ruta de Sóller, prop de Bunyola. Anys després,
l'escriptor Camilo José Cela, que ha mort fa pocs dies, publicava
una novel·la, qualificada per alguns de «tremendista», que porta
per títol Pavelló de Repòs i que tracta precisament d'una estada a
un d'aquests establiments, molt semblant, per les descripcions, al
de Caubet: El pujol, el tren que passa per aquella contrada, la
ciutat que es troba en el rerefons a la posta de sol, les muntanyes
per una altra banda... i els malalts, els tísics, en les seves
«chaises longues», primers anys de la postguerra.
«He sortit un moment a la terrassa per veure la fondària del
camp que s'estén fins a la llunyania. Jo havia de menester un breu
descans. La ploma, quan l'agaf en la mà per escriure't, m'empresona
com si jo fos un ocellet indefens...».
Així parlen, així escriuen, els personatges del «pavelló de
repòs», tot veient passar els dies, lents, i alhora curts, d'una
vida malalta en greu perill d'acabar-se. Cadascú medita sobre la
presència propera de la mort, que va de cambra a cambra, pels
passadissos. Avui toca la senyoreta romàntica del 103, demà el
jovencell de la 52, un altre dia el pobre home del 14... Fins i
tot, el panorama tan dantesc com silenciós queda reflectit en un
mínim quadre estadístic: malalts ingressats en el darrer exercici,
66; malalts que segueixen la seva curació en el nostre centre i que
procedeixen d'exercicis anteriors, 54; baixes en el darrer
exercici, 66 especificades de la forma següent: Per defunció, 52;
per curació total, 5; per curació parcial, 9...».
El panorama comptable de pacients no podia ser més desolador en
aquells 40 de fam i misèria, mentre la resta del món es matava en
el decurs de la Segona Guerra Mundial. Camilo José Cela signà
aquesta novel·la a Navas del Marqués, Àvila, el 1943...
«Quan el ramat se'n va, fugint de la sequera que ja comença a
secar els camps i endurir les pastures, i el se'n porten lluny,
muntanya amunt, la llet i la carn, en el pavelló de repòs els
malalts segueixen ajaguts en les seves cadires de lona, mirant el
cel, tapats amb les seves flassades...».
Però són els pensaments en primera persona, els diaris, que fan
del llibre quelcom ben singular: «Ahir capvespre em trucà el meu
amic de la 52 i em va dir que em volia veure, que havia sabut que
jo he tingut vòmits de sang. Aquest sanatori és com un pati de
veïns; les noves corren veloçment de boca a boca i creixen com
aquests incendis que ningú no pot aturar: paorosament. Em fa molta
tristor pensar que jo pugui, ara mateix, inspirar tanta pena. Ahir
dugueren una nova companya al pavelló. L'allotjaren en el 40; ja
serà el 40 per a sempre. És jove encara, però té la cara amb
expressió de gran cansament. És maca, es pinta i té una terrible
tossina. Pobreta!».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.