L'escriptor espanyol i Premi Nobel de Literatura l'any 1989,
Camilo José Cela, morí ahir als 85 anys d'edat a la clínica Cemtro
de Madrid a conseqüència d'una patologia cardiorespiratòria crònica
en fase terminal. L'autor de La familia de Pascual Duarte i La
colmena estigué acompanyat en tot moment per la seva esposa, Marina
Castaño. Les restes mortals de Cela seran enterrades avui al panteó
familiar de la seva localitat natal, Iria Flavia. Quan morí
treballava en una revisió de les seves memòries. Aquest era un tema
que l'obsessionà tota la vida. Volia deixar constància dels seus
records. Deia que «recordar és saber-se morir». Amb una trajectòria
a la que aconseguí els màxims reconeixements, Cela era més poeta
que narrador, però estimava les novel·les. Fou l'acadèmic més jove
en ingressar a la Reial Acadèmia. Era l'any 1957 i tenia 41 anys,
ara era el més veterà. Amant de la veritat i enemic acèrrim de la
mentida, per als seus companys era «un veritable professional de la
literatura».
Tots coincideixen a assenyalar la clau del seu èxit literari en
l'habilitat que tingué per «despullar la realitat», traient-li
totes les màscares, fins i tot les màscares literàries que
emboliquen la vida. Sapigué captar «amb paraules nues» la dura
realitat. També era un especialista del «llenguatge del carrer»,
fent honor a l'admiració que tenia per il·lustres compatriotes seus
com Quevedo, Pío Baroja i Ramón María del Valle Inclán. Només tenia
26 anys quan Cela s'enfrontà a la història del seu país. Un país
agitat per una sangonosa Guerra Civil amb la qual segons deia
«perderen tots els espanyols i ferí el cor d'Espanya». El resultat
de l'enfrontament mostrà el seu fruit el 1942, quan publica la
primera novel·la, La familia de Pascual Duarte, la seva obra més
llegida, traduïda a una vintena de llengües i venuda pertot el món.
En ella, la memòria es transforma en matèria literària en estat
pur. Tot el llibre és memòria i tot el que en ella es diu està
enllaçat en un record condimentat amb confessions plenes d'ironia i
sarcasme. Un document històric de primera magnitud.
Controvertit fins a l'extrem, els primers anys de la Guerra
Civil «s'oferí com a delator», per posteriorment escriure un
profund relat sobre la crueltat del franquisme. El resultat era La
Colmena, una novel·la escenificada al Madrid de l'any 1942 que es
publicà el 1951 a Buenos Aires, ja que a Espanya fou censurada. La
censura el castigà i perseguí, i fins i tot va ser expulsat de
l'Associació de la Premsa per les seves crítiques al franquisme.
Després d'una breu estada a Anglaterra, el 1954 s'instal·là a
Palma. Amb l'arribada de la Democràcia, el mes de juny de 1977, el
rei d'Espanya el nomenà senador. Amb els anys vuitanta arribava per
Cela la dècada dels grans reconeixements a la seva tasca literària:
el 1984 rebé el Premi Nacional de Literatura per Mazurca para dos
muertos, el 1987 el Príncep d'Astúries de les Lletres, i el 1989,
el Nobel de Literatura, un guardó pel qual era proposat des de feia
set anys.
Amb aquest guardó es convertia en el cinquè escriptor espanyol
distingit després de José Echegaray, Jacinto Benavente, Juan Ramón
Jiménez i Vicente Aleixandre. L'Acadèmia Sueca reconegué la seva
«rica i intensa prosa, que amb una passió controlada mostra una
visió provocadora de la realitat». Durant els 90 continuaren els
reconeixents. Guanyà el Planeta l'any 1994 amb La cruz de San
Andrés i un any després, el Cervantes. Un premi molt criticat per
ell fins el moment en què el rebé. Camilo José Cela nasqué l'11 de
maig de 1916 en el si d'una família burgesa. De pare gallec i mare
angloitaliana, sempre afirmà que tingué una infància daurada.
Afirmava que de petit era tan feliç que quan les visites li
demanaven què volia ser quan fos gran es posava a plorar perquè no
volia ser res, ni tan sols desitjava ser major. Fou expulsat de
quatre col·legis perquè s'avorria «como una ostra», i passà per la
universitat sense acabar cap carrera. Entre les seves ocupacions, a
més de literat, també fou pintor, torero, actor de cine, soldat
professional i funcionari.
Als 23 anys, el 1939, escriví el seu primer llibre, un poemari
d'estètica superrealista titulat Pisando la dudosa luz del día.
Tres anys després escriví La familia de Pascual Duarte. Abans
d'aconseguir la seva publicació fou rebutjada en diverses
editorials perquè el seu argument era «massa terrible». Amb ella a
les mans li arribaren a dir que «li serà difícil publicar la
novel·la, però vostè és jove i pot canviar d'ofici». Avui és una de
les grans fites en la literatura espanyola. Amb la seva incessant
experimentació amb el llenguatge i els gèneres literaris publicà
també Pabellón de reposo (1943), Viaje a la Alcarria (1946), La
catira (1955) o San Camilo 1936 (1969)... fins a Madera de Boj
(1999). Al començament de la dècada dels anys vuitanta, el Nobel
donà tots els seus manuscrits, llibres i obres d'art a la Fundació
Camilo José Cela, que se constituí en unes cases del segle XVIII en
el llogaret natal. Avui hi serà enterrat per decisió pròpia i «com
un veïnat més».
Les seves darreres paraules foren «Marina, t'estim, viva Iria
Flavia». Per la capella ardent de Madrid foren nombroses les
personalitats que hi desfilaren. Entre aquestes destacà la família
reial, i personalitats del món de la política, la cultura i
l'espectacle. En la comitiva que partí a darrera hora del vespre en
direcció a la Corunya hi destacava una llarga filera de corones de
flors. Més de seixanta corones, una dels reis d'Espanya i d'altres
de les principals institucions espanyoles de la cultura com la de
la Reial Acadèmia de la Llengua.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.