La coronació de Carlemany (800)

És evident que si l'actual Unió Europea s'hagués d'inspirar en algun episodi de l'antigor, aquest seria el de Carlemany (742"814), que en aquestes dates coronava el papa Lleó XII com a emperador d'Occident, tot donant nom a la dinastia carolíngia. Carlemany, també dit Carles I o Carles el Gran, rei dels francs, nascut a Neustria i fill de Pepí el Breu i de la llegendària Berta, la «dels grans peus», va sotmetre els aquitans i els llombards, empresonà el rei d'aquests, Deodat, va vèncer els bavaresos, els saxons i els àvars i dirigí contra els àrabs d'Espanya una expedició que fou assenyalada amb la derrota de la seva rereguarda a Roncesvalles, on morí el seu capità Rutllan. Ja cap al final de la seva vida s'hagué d'enfrontar a les invasions dels normands, els pirates del nord. Des de la perspectiva de legislador, imità Carlemany el que havia estat l'imperi romà. També fou un gran protector de les lletres i creà nombroses escoles. Com a poble de parla catalana ens interessa el fet que a començaments del segle IX fundàs la Marca Hispànica, regió que correspon a l'actual Catalunya i confiada pels francs al govern de comtes, els quals, amb el temps, aconseguiren la seva independència. Tres reis més tingueren el nom de Carlemany i això va fer que la història i el mite del gran emperador es perllongassin encara més. Carlemany era també el nom del seu germà (751-771), que fou rei d'Austràsia, Borgonya i Provença. Carlemany fou igualment el fill de Lluís, el Quequejador i germà de Lluís III, rei de França, amb qui governà del 879 al 882. I finalment, Carlemany, fill de Lluís el Germànic, rei de Baviera i després d'Itàlia (828-880). Amb tot aquest bagatge, no podia estar Carlemany absent de la literatura oral i popular i per això és delitós de poder llegir els romanços medievals sobre aquella figura que han arribat fins a nosaltres. Sobre el tema de Roncesvalles hi ha, per exemple, el romanç de La fuita del rei Marsí, el de Donya Alda, el de Baldovins, el de Calains, el de Bramant, el de la Chanson d'Aïol, el de Rosaflorida, el de Montesinos, el de Guiomar, el del Marquès de Mantua o Ogier Le Danois, el de Reinaldos de Montalbán o Renaud de Montauban, el del Comte Almeric de Narbona i el de Celins, tots ells francesos o castellans, recollits aquests darrers per Menéndez Pidal. Un dels més hermosos és el de Baldovinos («Júntase boca con boca,/ nadie no los impedía./ Baldovinos con angustia/ un suspiro dado había:/ Por qué suspiráis, señor,/ corazón y vida mía?»), que deriva de la Chanson des Saisnes, de Bodel. En aquest poema, els exèrcits enemics, el saxó"sarraí de Guiteclin i el franc de Carlemany, estan separats pel Rhin. El nebot de Carles, Baudoin, passa el riu per anar a veure la reina mora Sebile, la qual està enamorada del franc. Assabentat d'això l'emperador, li demana com a prova l'anell de la reina. Quan aquesta l'hi nega, Baudoin (Baldovinos) llança en sospir desconsolat, ja que sap que si no s'emporta aquella prova, Carlemany el desterrarà. Aquest personatge, Baldovinos, reapareix en el Romance de Nuño Vero, que narra l'episodi en què Baudoin, amb les robes de Justamont, a qui acaba de vèncer, es presenta al davant de la reina Sebilla per demanar-li amors i provar la seva fidelitat. Aquest romanç té un final curiós, deixant que el lector n'imagini el resultat final. El nom de Nuño Vero sembla esser la transformació d'algun apel·latiu musulmà. («Nuño Vero, Nuño Vero,/ mal caballero probado,/ yo te pregunto por nuevas,/ tú respóndesme al contrario,/ que aquesta noche passada/ conmigo durmiera el franco;/ el me diera una sortija,/ y yo le dí un pendón labrado...».