S'estableix a Melilla el gran arquitecte català Enric Nieto i
Nieto (Barcelona, 1883-Melilla, 1954), format a les escoles
modernistes de la capital catalana i col·laborador de Gaudí en
diferents obres, com és el cas de l'edifici conegut com La Pedrera.
Home fidel a l'estil i tècniques del modernisme, executà bona part
de la seva arquitectura amb marcada influència decorativa francesa
i una composició estètica d'un cert historicisme. És el cas dels
edificis Tortosa, casa del xamfrà de la plaça d'Espanya, el casal
del famós i històric diari Telegrama del Rif, la casa de la
Reconquesta i d'altres. També són ben destacables, dins l'estil
noucentista, la Cambra de Comerç i el Teatre Victòria. Després de
la guerra civil, 1936-1939, seguí treballant a la plaça africana i
ho va fer amb un entossudit eclecticisme, útil i evocatiu, d'acord
amb el caràcter tradicional de la ciutat.
Molts són els factors que l'influïren. Per una banda, aquell
«art nouveau», tan important a París i arreu de França, amb
representants com Paul Sédille, René Binet, Héctor Guimard (autor
dels conegudíssims habitatges de Castel Béranger, 1898, així com
algunes entrades a les estacions del metro parisenc), sense oblidar
el belga Víctor Horta. A Barcelona, Nieto va poder fer amistat amb
altres genis, a més d'Antoni Gaudí, com fou Domènech i Muntaner,
Puig i Cadafalch...
Per altra banda, les arrels culturals marroquines i àrabs
cridaren igualment la seva atenció i en veim nombrosos detalls en
les seves obres, decoració orientalista i materials adients. Per
tal d'entendre això, cal observar quin era l'ambient quan
l'arquitecte català posà els peus a Melilla. Els obrers espanyols,
de les mines del Rif, havien estat estacats per guerrillers moros i
les Brigades disciplinàries eren les primeres tropes que acudien a
defensar-los. La campanya 1909-1910 costaria molta sang i doblers,
però aquelles unitats colonials s'alçarien finalment amb la
victòria. El batalló disciplinari de Melilla que comptava amb
quatre companyies amb un efectiu, cada una, de tres-cents noranta
homes d'infanteria, hagué de lamentar, el juny d'aquell any, de
moltes baixes i la mort del tinent Salcedo, el primer ofici al
caigut en aquella guerra. Però alternant amb els tambors bèl·lics,
hi havia en el territori un cert interès per la cultura del país i
així, per exemple, el 1905, el pare fra Pere Sarrionandia publicava
una Gramàtica de la Llengua Rifenya, amb les estructures de
l'idioma que es parla a amples zones del Rif i que és una
transformació del bereber, també anomenada «chelha», «tamachek» o
«amaciga», estesa pertot el nord de l'Àfrica abans de l'arribada
dels àrabs. El pare Lerchundi, per altra banda, publicava Rudiments
de l'àrab vulgar que es parla a l'Imperi del Marroc...
És ben curiós que ambdós especialistes fossin capellans i
bascs.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.