Miquel Ferrà i Martorell08/01/02 0:00
TW
0

S'estableix a Melilla el gran arquitecte català Enric Nieto i Nieto (Barcelona, 1883-Melilla, 1954), format a les escoles modernistes de la capital catalana i col·laborador de Gaudí en diferents obres, com és el cas de l'edifici conegut com La Pedrera. Home fidel a l'estil i tècniques del modernisme, executà bona part de la seva arquitectura amb marcada influència decorativa francesa i una composició estètica d'un cert historicisme. És el cas dels edificis Tortosa, casa del xamfrà de la plaça d'Espanya, el casal del famós i històric diari Telegrama del Rif, la casa de la Reconquesta i d'altres. També són ben destacables, dins l'estil noucentista, la Cambra de Comerç i el Teatre Victòria. Després de la guerra civil, 1936-1939, seguí treballant a la plaça africana i ho va fer amb un entossudit eclecticisme, útil i evocatiu, d'acord amb el caràcter tradicional de la ciutat.

Molts són els factors que l'influïren. Per una banda, aquell «art nouveau», tan important a París i arreu de França, amb representants com Paul Sédille, René Binet, Héctor Guimard (autor dels conegudíssims habitatges de Castel Béranger, 1898, així com algunes entrades a les estacions del metro parisenc), sense oblidar el belga Víctor Horta. A Barcelona, Nieto va poder fer amistat amb altres genis, a més d'Antoni Gaudí, com fou Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch...

Per altra banda, les arrels culturals marroquines i àrabs cridaren igualment la seva atenció i en veim nombrosos detalls en les seves obres, decoració orientalista i materials adients. Per tal d'entendre això, cal observar quin era l'ambient quan l'arquitecte català posà els peus a Melilla. Els obrers espanyols, de les mines del Rif, havien estat estacats per guerrillers moros i les Brigades disciplinàries eren les primeres tropes que acudien a defensar-los. La campanya 1909-1910 costaria molta sang i doblers, però aquelles unitats colonials s'alçarien finalment amb la victòria. El batalló disciplinari de Melilla que comptava amb quatre companyies amb un efectiu, cada una, de tres-cents noranta homes d'infanteria, hagué de lamentar, el juny d'aquell any, de moltes baixes i la mort del tinent Salcedo, el primer ofici al caigut en aquella guerra. Però alternant amb els tambors bèl·lics, hi havia en el territori un cert interès per la cultura del país i així, per exemple, el 1905, el pare fra Pere Sarrionandia publicava una Gramàtica de la Llengua Rifenya, amb les estructures de l'idioma que es parla a amples zones del Rif i que és una transformació del bereber, també anomenada «chelha», «tamachek» o «amaciga», estesa pertot el nord de l'Àfrica abans de l'arribada dels àrabs. El pare Lerchundi, per altra banda, publicava Rudiments de l'àrab vulgar que es parla a l'Imperi del Marroc...

És ben curiós que ambdós especialistes fossin capellans i bascs.

Miquel Ferrà i Martorell