Personatges medievals (1338)

Ben sovint, la lectura d'un vell llibre de comptes ens ha de resultar avorrida i àrida, sense més propòsit que el de comprovar o confrontar unes dades i xifres. Però la comptabilitat va de la que en diuen «comptes de la vella», on les mans fan de calculadora, a la «partida doble» informatitzada. Molt abans, però, ha funcionat per un espai de més de quatre-cents anys, la «partida doble» manuscrita, que per la seva complexitat solia ser donada als tenidors de llibres. Però de vegades, les dades que ahir no tenien gens d'importància prenen especial relleu en mans dels historiadors i així, per exemple, el «primer llibre de fàbrica i sagristia de la seu de Mallorca» ens endinsa en una mar de curiositats que ens ajuda a descobrir com era la Mallorca del segle XIV i els seus habitadors o habitants. Quan fra Lucca Paccioli inventà en el segle XVI la comptabilitat per partida doble pretenia la creació d'un sistema universal de comptes, ja que de la manera que la duien els diferents mercaders i països mercantils era un autèntic desgavell que fomentava la confusió. Així i tot, la forma com el llibre de comptes catedralici, el més antic, que va de 1327 a 1345 (bellament comentat i transcrit per Jaume Sastre Moll) ens posa al davant dels ulls tot un seguit de personatges medievals que formen part de la «comèdia humana», en termes de Balzac, d'aquell moment i així, tal dia com avui, apareix, entre d'altres, «lo Jueu», que és proveïdor de perns, frontisses de llautó i altre material metàl·lic. Recordem que els hebreus eren especialistes en l'art del damasquí, en la llauna i el llautó i de fet, a finals del segle XIX i començament del XX, hi havia encara a molts pobles un llauner d'ascendència de jueu convers. Berenguer Ostales, per altra banda, treballa amb «lo seu fadrí», ajudant dins l'ofici, que feia el mossatge o època d'aprenent de fuster, els quals, en la seva feina, substituïen el noguer per pi de València. També eren fusters, en aquell moment, Andreu Mayla i Guillem Soler, igual que Mestre Arnau des Camp Redó, que treballa uns capitells a la moda o estil del gòtic, aleshores imperant. Aquests artesans cobraven en sous, que solien ser tres diaris, i els proveïdors feien ascendir les seves factures a lliures, cas de «lo Jueu». Aquí voldria fer un altre incís. Donam per bo, amb prou beneplàcit, la vinguda de l'euro, com a moneda europea, però no oblidem aquelles altres que un dia tingueren també consideració internacional i que eren acceptades arreu dels reialmes cristians i moros de l'antic continent i la conca mediterrània. Un record, per tant, per al famós tetradracma d'Atenes, que circulà per tota la conca del Mare Nostrum i també, l'as romà, amb el doble cap de Janus per una banda i la proa d'un vaixell per l'altra. I no oblidem Carlemany, que introduí el denari de plata que quasi fou una moneda universal i es mantingué en circulació al llarg de quatre centúries. En el cas del Regne de Mallorca, la lliura mallorquina tindria, igualment, una llarga existència, des de la Baixa Edat Mitjana al segle XIX.