És fundat l'imperi dels Parts (255 a.C.)

Aquella fuita només era una estratègia de guerra i ha donat lloc a expressions com «fugir a l'estil part», o sia, causant gran perjudici a l'enemic, i «disparar una fletxa de part», que vol dir pronunciar, en retirar-se, alguna paraula que pugui ferir profundament l'adversari. Diu un altre cronista que era tanta la fúria amb la qual atacaven els parts, que causaven sovint el pànic entre els regnes contraris. Diu més aviat «terror pànic», que vol dir una por sobtada i terrible. Aquesta paraula és perquè era molt temuda, en els temps mitològics i clàssics, l'aparició del déu Pan, fill d'Hermes i de la nimfa Dríop, déu que presidia els ramats i representava la naturalesa tota personificada. Anava amb Bacus per valls i muntanyes, caçant o acompanyant les danses de les nimfes amb un flaviol que havia inventat. Però tornem als parts i els seus descendents. Els turcòmans viuen actualment a Turkmenistan, Iran, Iraq i Afganistan i el seu nombre és de devers un milió i mig d'individus. Visqueren sota la dominació dels mongols el s. XIII i dels timurís els s. XIV i XV. Fou aleshores quan, aprofitant les rivalitats d'aquests dominadors, dues confederacions turcòmanes, Xot Negre i Xot Blanc, s'apoderaren d'Armènia, Pèrsia i part de l'Iraq, però aquest segon imperi fou de breu durada. Sotmesos a Rússia en el segle XIX, crearen el 1924 la República Socialista Soviètica del Turkmenistan. Gran part del seu territori és del desert de Karakum, al sud té la serralada de Kopet Dag, fronterera amb Iran, i al SE la serra de Karabil que marca els límits amb Afganistan.

Els altres possibles descendents dels parts, els kurds, formen un poble caucàsic de religió musulmana sunnita i llengua iraniana, que en un nombre de pobladors que va dels cinc als set milions, habita el Kurdistan, avui repartit entre Turquia, Síria, Iran i Iraq i que malgrat la seva aferrissada lluita en tot temps per la independència, encara no han aconseguit tenir un Estat sobirà. Les revoltes contra Turquia el 1925, sota la direcció del xeic Said, a la regió de Jarput, fou ofegada amb sang, el mateix que a les zones de l'Ararat i Dersim el 1930 i 1937 respectivament. Les autoritats turques volgueren resoldre el problema el 1932, amb una deportació massiva, matances i progressiva educació turca, tractant l'idioma kurd com a dialecte, però tot plegat no minvà la resistència del poble sotmès. El 1961, Mustafà Barzani feia la guerra al Govern de Bagdad i els combats duraren fins el 1975. Tanmateix, allà també, la resistència dels guerrillers kurds fou inútil. En el món actual, com en el passat, hi ha massa pobles dominadors i massa nacions dominades.