El romanç de Maria d'Aragó (1421)

En aquestes dates es trobava el rei Alfons V d'Aragó en la conquesta de Nàpols, que seria efectiva fins el 1442. Aquest Alfons El Magnànim era fill de Ferran d'Antequera i es casà el 1415 amb la filla d'Enric III de Castella. Un any després era proclamat rei de la corona catalanoaragonesa. Morí el 1458, de manera que va estar a Nàpols quasi tota la seva vida i separat de la seva esposa vint-i-dos anys. Sembla que aquesta absència, tan perllongada, emmalaltí Dona Maria i es pressuposa que l'estimava, ja que en cas contrari, podent fer a tota hora la seva voluntat, s'ho hagués passat més que bé. El poeta trobadoresc Carvajales, es va fer ressò d'aquell, diríem, drama amorós o domèstic, i el cantà en belles i sentides estrofes. Es vivia el prerenaixement, fos a Barcelona, fos a Nàpols, i per això, la simbologia mitològica és viva entre els versos, com és ara, Diana que aquí és la deessa de la castedat, Mars que és el déu de la guerra, o Héctor, l'heroi per antonomàsia. I així, el poeta del llaüt posa en la boca de Donya Maria les queixes contra els que li roben el seu marit: Itàlia, la reina Joana de Nàpols, el desig de fama i fortuna... «La fortuna envejosa/ que jo tant bé tenia,/ li oferí coses altes/ que magnànim seguia/ plaents al seu desig/ amb celebrada via/ i li donà nova empresa/ del reialme de Sicília/ Seguint el planeta Mars,/ déu de cavalleria/ deixà sos regnes i terres,/ les alienes conqueria/ deixà a mi, desventurada!/ anys vint-i-dos havia/ donant lleis en Itàlia/ manant a qui més podia,/ subjugant amb son poder/ a qui menys ho temia/ en Àfrica i en Itàlia/ dos reis vençuts havia...». El mateix Carvajales componia un segon romanç i en aquest cas, des de l'òptica del rei d'Aragó. Els dos reis que segons el trobador havien vençut Alfons V eren el de Tunis, en els Gelves, el 1432, i el francès Renat d'Anjou, un altre pretendent al tron de Nàpols, que com diu el cronista «que duque agora se llama». En el seu romanç, Alfons V es lamenta de la nostàlgia que li provoca mirar cap a la mar d'Espanya, com sentia enveja de les naus que cap allà anaven, Catalunya, València, Balears, Castella, carregades amb sedes i roba fina. Després mirava la gran ciutat de Nàpols i deia: Ai! Ciutat! què de cara em resultes per a gran dissort meva! Em costes vint-i-un anys, els millors de ma vida, i em costes també un germà... Es referia a l'infant Pere d'Aragó, com diu el cronista, «el millor cavaller sortit d'Espanya», mort en el setge de Nàpols el 14 38... «que més que Héctor valia, estimat de cavallers, i de dames, el patge que jo més volia...». Els historiadors diuen d'Alfons V que era home generós i instruït, que convertí la seva cort en un dels centres intel·lectuals més notables de la seva època.