Miguel Hernández i Ramón Sijé (1935)

Fou aleshores quan compongué el seu acte sagramental Quién te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras (1934), a més de diferents poemes d'inspiració religiosa. Ramon Sijé era director d'una revista cultural, El Gallo Gris, i en aquelles pàgines publicava també Miguel Hernández tres sonets a la Mare de Déu, en què amb el seu singular llenguatge, tan propi de la generació del 27, exposava imatges que enllacen, evidentment, l'esperit modern amb alguns trets gongoristes: «La puresa del lliri sentí fred...», «l'aire en la teva finestra, sense el teu alè ni olor restà buit...», «...quina assutzena no veu la seva solitud sense la teva companyia?». Després de passar una difícil infantesa a Oriola, Miguel Hernández ha de marxar a Madrid el 1934. Allà rep una forta influència per part del també poeta de Xile Pablo Neruda, que amb la seva militància comunista l'allunya de la fe religiosa. Hi havia hagut entre Miguel i Ramon Sijé una molt seguida correspondència epistolar, però a mesura que el primer s'endinsa en el marxisme, el segon es troba de cada vegada més amb el silenci de l'amic. Sijé insisteix per tal de no perdre el seu company d'infantesa, per tal de no veure'l sotmès a tals influències atees i marxistes. Les darreres cartes són escrites per Sijé en un llenguatge altament desesperat i dramàtic. I ja tocant Nadal, d'aquell any 1935, Sijé mor, quan encara no ha complert un quart de segle. És una mort sobtada, que el sorprèn en plena activitat literària. La notícia serà un cop molt dolorós per a Miquel Hernández, que no dubtarà a escriure, molt penedit: «Estic molt trist per haver-me conduït injustament amb ell, en aquests darrers temps. Dins el meu cor resta buit el millor racó...». L'Ajuntament d'Oriola dedicà el mes d'abril de 1936 una plaça a Ramon Sijé i, com era d'esperar, Miguel Hernández participà en aquell acte de manera molt significativa.

Des dels darrers escalons de l'escala que serví per a córrer la bandereta que tapava la làpida, qualificà Sijé de «company de l'ànima» i «escriptor genial»: «Jo vull ser plorant l'hortolà de la terra que ocupes i abones, company de l'ànima, tan prest finat...».

Però Miguel Hernández havia de passar encara el seu calvari, no menys cruel que el destí del seu amic. Havent abandonat definitivament el catolicisme, abraça la causa de la República i col·labora en les missions pedagògiques i pren part activa en la Guerra Civil. Nomenat comissari de Cultura, participa en el II Congrés internacional d'intel·lectuals en defensa de la cultura, el 1937, el mateix any del seu viatge a la Unió Soviètica, on assistí al cinquè Festival de Teatre Soviètic. En acabar la Guerra Civil intenta passar la frontera portuguesa però, detingut per la Policia d'aquell país, és entregat a les autoritats franquistes. Empresonat a diferents indrets, el darrer fou Oriola, del qual ja no sortiria amb vida. El condemnaren a mort i després li commutaren la pena per la de trenta anys. Però una tuberculosi pulmonar acabaria amb la seva existència al cap de pocs mesos.