La llarga agonia de Simón Bolívar (1829)

Miquel Ferrà i Martorell19/12/01 0:00

Simón Bolívar, «l'alliberador», l'home més significat de la independència de l'Amèrica llatina, després de salvar-se d'una conjura al Perú i trobant-se que la majoria dels seus esforços patriòtics i bèl·lics eren pagats amb la traïció i l'engany, queia malalt. Diuen els historiadors que presentava un rostre pàl·lid i melancòlic i que l'efectava una seca tossina pulmonar. Ell mateix escrivia: «No és cosa de creure l'estat en el qual em trob, segons el que he estat tota la meva vida; o bé sia que la meva robustesa espiritual ha patit forta decadència, o que la meva constitució s'ha arruïnat en gran manera, del que no hi ha dubte és que estic sense forces per a res i que cap estímul no les pot reanimar».

Es retira a la hisenda de Fucha, prop de Bogotà, i renuncia a la presidència. Testimonis el pinten amb un caminar lent i fatigós, conversa apagada, respiració difícil i ulls baixos. El reclamen per a la lluita política i els càrrecs públics, però ell rebutja qualsevol oferiment. Pensar a abandonar el país, a anar a Europa.

Mentre espera per embarcar-se a la fragata anglesa Shanon, li arriba la mala nova de l'assassinat del seu lloctinent Sucre, que tant admirava i estimava. Això és un cop més per a la seva mala salut. Passa tota una nit d'insomni, passejant inquiet, pel pati de la casa on s'allotja. Però ha d'anar al llit amb un fort refredat i molta febre. La fragata no arriba i així Bolívar guarda repòs. El duen a Barranquilla i després a Santa Marta. En companyia d'alguns lleials, el duen a la hisenda d'un espanyol, Joaquín de Mier, anomenada San Pedro Alejandrino. El doctor Reverend té cura del malalt i celebra consulta amb un altre metge, MacNeight, que també forma part del grup. El diagnòstic és «refredat pulmonar crònic», que en altres mots mèdics és el mateix que dir: tisi pulmonar en el seu darrer grau. Enmig d'unes febres altíssimes, el pròcer es mou i pronuncia unes frases: «Anem! Anem! Aquesta gent no ens vol! Anem, amics! Portin el meu equipatge al vaixell que en aquesta terra no van de nosaltres!» I de desembre a desembre havia passat un any de malaltia i sofriment. El bisbe de Santa Marta el visità, li administrà els sants olis i, després, ell encara proclamà: «Si la meva mort ha de contribuir a aturar les lluites partidistes i a consolidar la unió, jo baixaré ben tranquil al sepulcre...»

El 17 de desembre del 1830 el doctor va descobrint que el pols del malalt es va aturant de manera progressiva, que la respiració és més fosca i aleshores surt de la cambra i diu als seus companys: «El qui vulgui presenciar el darrer alè de Bolívar, aquest és el moment...»

Es tancava així una pàgina més de la història de la incomprensió humana.

Miquel Ferrà i Martorell