El poeta en llengua castellana José María Pemán visita Palma i
s'allotja a una casa del barri d'El Terreno, on abans hi trobaren
habitatge altres artistes i escriptors, com Rubén Darío i Georges
Bernanos, per exemple. Però Pemán no ve a Mallorca en qualitat de
poeta, sinó de «consejero de Falange». En aquells mateixos dies hi
havia hagut dos esdeveniments que commocionaren, d'alguna manera,
l'opinió pública. D'una banda, era recent el bombardejament de la
capital mallorquina per part de vint-i-dos avions republicans, dels
quals en foren abatuts onze, vuit pels caces i tres pels antiaeris.
L'altra nova era que a Madrid havien assassinat el prestigiós
escriptor Pedro Muñoz Seca, tret de la presó pels milicians i
passat per les armes. José María Pemán, en saber això, va promoure
algunes conferències i xerrades contra la República.
Nascut a Cadis el 1898, després d'estudiar el batxillerat a la
seva ciutat natal i la carrera de Dret a Sevilla, es doctorà a
Madrid, on va exercir d'advocat alguns anys i va conèixer José
Antonio Primo de Rivera. El 1936 el nomenaren membre de la Reial
Acadèmia Espanyola de la Llengua i va ser director d'aquest
organisme en dues èpoques, del 1939-40 i 1944-47. Durant bona part
de la Guerra Civil tingué, per part del govern de Burgos, el càrrec
de president de la Comissió de Cultura i Ensenyament i més
endavant, presidí el Consell privat del Comte de Barcelona fins la
seva dissolució, el 1969. La seva producció periodística es publicà
habitualment en el diari ABC i el 1981 el rei Joan Carles I li
concedia el «toisón» d'or, la més alta condecoració que concedeix
la monarquia espanyola.
Cultivà tots els gèneres literaris però sempre evidenciant en
els seus arguments i les seves idees les posicions més
tradicionals, conservadores o dretanes. S'interessà pel gènere
històric en les obres teatrals El divino impaciente, Cisneros,
Cuando las Cortes de Cádiz, La santa virreina, Metternich i en
poemes i narrativa, com La novela de San Martín. Va fer guions per
a la sèrie televisiva El Séneca, que va tenir molt d'èxit en els
anys 60. I en el camp de l'assaig es definí políticament en dues
obres, Razones por la monarquía i Mis encuentros con Franco,
aparegudes el 1976.
Pedro Muñoz Seca, que no morí a Madrid a la presó, com s'havia
dit en aquells dies, sinó a la matança de Paracuellos del Jarama,
com es va saber després, era també andalús, del Puerto de Santa
María (1881), escriptor amb molt d'enginy, bon domini de la tècnica
teatral i ploma fàcil. Cultivà el sainet i la joguina còmica,
inventà l'astracanada, forma d'humorisme que renovava el teatre.
Obres molt famoses són La venganza de don Mendo (1919), Anacleto se
divorcia (1921), Los extremeños se tocan (1926) o Es usted Ortiz
(1927).
En els anys 30 volgué plasmar a les seves obres, sense perdre'n
les virtuts estètiques i tècniques, un significat polític o de
circumstàncies socials que els enemics no li saberen perdonar,
sobretot la sàtira antirepublicana La oca (1931).
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.