És publicat per segona vegada el plànol de reforma del port de
Palma, on a més dels molls, es contempla la urbanització de Son
Alegre i la reforma viària de Son Armadams, a la zona dita del Salt
des Ca, sobre un penya-segat que mira a la badia. (Avui és un
carrer d'escales que des del carrer Marquès de la Sènia comunica
amb el passeig marítim). Això del «salt des ca» sembla esser una
denominació popular del segle XVIII, com «es Salt de la Bella
Dona», a Lluc. En aquest cas, segons alguns, el nom prové del fet
que algú, molt salvatgement, protagonitzà, en aquell temps,
llançant un ca, fermat de potes, per l'abisme, que anà a
esclatar-se contra les roques. Seria un ca rabiós o un amo cruel?
Hi ha tantes preguntes que mai no obtindran resposta! Així i tot,
voldria fer espai, seguit, seguit, per fer a través d'una altra
història, d'un altre «salt des ca», que narrava l'escriptor francès
Adolf Destroyes: «Una nit, un al·lot anomenat Robert, que havia
begut un gra massa, tornava a ca seva amb les cames que li feien
figa, quan de sobte descobrí el pobre Mustafà, un canet, tremolant
de fred.
En Robert, que de vegades mostrava algun bon sentiment, recollí
el gos abandonat i el dugué al seu habitatge, una humil cambreta en
unes golfes, on rentà una nafra que l'animal tenia i l'embenà amb
un tros de drap. El matí següent es va sorprendre, després de
dormir llarg i profundament, de trobar-se aquell camarada, un ca
amb el cap embenat, els ulls del qual es fixaven ansiosos en els
seus, com aquell que espera una cordial acollida. Recordà el que
havia passat i decidí d'aixecar-se i fer fora l'animal, però aquest
oferia un aspecte tan llastimós i miserable, que Robert tornà a
sentir una certa tendresa i el deixà viure amb ell. Aquesta
companyonia durà devers dos anys. Entre el jove i el ca hi havia
molt poca cosa comuna però l'home es deixava estimar per l'animal i
això feia que la seva unió perduràs. En Mustafà sabia molt bé com
evitar conflictes, era sempre prudent i discret. Es mantenia a una
distància de conveniència amb els ulls sempre atents, sense
demanar, provocar i reclamar una afalagadura. Després d'aquells dos
anys, el pobre gos es contagià de la sarna i com que Robert tenia
molta por i fàstic a tal malaltia, decidí d'ofegar el seu gos.
Esperà la fosca de la nit, agafà el ca malalt i el va dur a la
punta del moll, puix això s'esdevenia a la ciutat de l'Havre. La
mar estava molt revolta, en el cel no hi havia lluna i les ones
xocaven contra les esculleres. Robert fermà una pedra a un tros de
corda, va fer un llaç corredís en el qual aficà el coll de
l'animalet i aixecant-lo, el tirà a l'aigua. Mustafà no va fer cap
lladruc ni cap queixa, tot i que el seu espant devia esser immens.
Només es va sentir el cop del seu cos contra les ones. El jove es
va sentir un poc avergonyit de la seva acció i es repenjà per a
comprovar si el gos es podia veure encara; en fer-ho, una ràfega de
vent li va treure el barret del cap i aquest, volant, anà també a
l'aigua. Aquell barret era quelcom que Robert estimava molt, però
per més que mirà a quin punt de l'aigua havia caigut, no va veure
més que escumoses ones. Tornà a ca seva i devia fer prop d'una hora
que estava ajagut sobre el seu llit quan sentí que rapinyaven la
porta. S'aixecà d'un salt i obrí. Allà estava Mustafà amb el barret
entre les seves dents. Anava el ca tacat de sang i molt remull
d'aigua i llot. En Robert caigué de genolls i amb llàgrimes als
ulls acaronà el pobre animal. Per darrera vegada mirà el gos al seu
amo, però aquest cop amb una expressió de dolor intens, llavors va
tòrcer el coll i morí...».
Sobren els comentaris.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.