La bassa del diable (1845)

És el moment que la Segona Revolució francesa es prepara secretament i el Courrier Français comença a publicar aquesta novel·la per entregues, una edició que es perllonga de l'hivern de 1846 a la primavera del mateix any. Llavors apareix a les llibreries completa, seguida de La noce de campagne, impresa en dos fascicles per E. Proust. Té un gran èxit i el 1846 aconsegueix una segona edició juntament amb La politique et le socialisme, en dos volums, a càrrec de Desessart. Però el primer capítol de La mare au Diable ja havia sortit publicat, com un avançament, a La Revue Sociale i totes aquestes circumstàncies ens parlen d'una George Sand, en aquells moments, immersa en la política. La novel·la que comentam, com altres obres d'aquella etapa de l'autora, ens mostren els costums, mancances, misèries i vivències dels pagesos de la segona meitat del segle XIX. L'argument, tot i que és senzill, fa una clara denúncia de molts aspectes penosos de la gent camperola i l'enfronta a tots aquells que només volen veure en la vida de fora vila un passatemps idíl·lic. Germain i Marie són els protagonistes del relat. Germain és vidu i té tres fills. Viu amb els seus sogres, però aquests se senten ja vells per tenir cura dels infants, que exigeixen una mare jove. Així doncs, són aquests que, preocupats per la situació, demanen a Germain que es torni a casar i li parlen d'una vídua rica que veuria aquell nou enllaç amb bons ulls.

Un dissabte, Germain i el seu fill major van a visitar la que ha de ser, segons els seus pensaments, la nova esposa i mare. Pel camí es troben amb Maria, una al·loteta pobra que fa de serventa al poblet més proper. Per tal que no es cansi massa caminant, Germain la deixa muntar a la gropa del seu cavall. Tanmateix es perden i a la caiguda de la nit s'aturen a descansar vora la que diuen «Bassa del Diable». Hi dormen a cel obert. La boira és espessa. Germain, encara jove, després de dos anys d'abstinència matrimonial, se sent atret per Maria, que sense tenir un cèntim, li sembla més bella i intel·ligent que qualsevol altra.

Després de superar alguns entrebancs, es casen, i George Sand descriu amb gran mestria com són unes noces rústiques a la contrada de Berry. Però el rerefons de la trama és, com hem dit, la difícil situació social de la pagesia, una situació que es pot resumir en la quarteta de Jean de Vaucelles que la Sand reprodueix en el seu primer capítol i que diu així: «A la sueur de ton visaige/ Tu gagnerois ta pauvre vie./ Aprés long travail e usaige/ Voici la mort qui te convie». (Guanyaràs el teu escàs manteniment/ amb la suor del teu front,/ i després de llargs dies de feixuga feina/ vindrà la mort a convidar-te).

Així i tot, malgrat el pessimisme que imposa la pròpia natura, els personatges, moguts per aquesta jovenesa interior que clama en favor de l'optimisme, es resisteixen a deixar caure els ulls i els braços. Per això diu Marie: «No, no tenim cap tracte amb la mort, sinó amb la vida. Ja no creim ni en el no-res de la tomba; ni en la salut comprada amb forçades renúncies; volem que la vida sigui bona, perquè desitjam que sia fecunda...».