Una matança de monjos (1809)

Les tropes bonapartistes dominen les grans ciutats, les rutes importants i els llocs estratègics, però el camp es troba en mans dels guerrillers: Milans del Bosch i el baró d'Eroles a Catalunya, Martín Díez El Empecinado i el Cura Merino a Castella, Espoz y Mina a Navarra i molt d'altres caps de colla famosos. El poeta François Coppée ens ha deixat un al·lucinant testimoni d'un d'aquells cruels i dramàtics episodis, una matança de clergues per part dels soldats francesos: «Era el 1809 quan entràrem, finalment, a Saragossa. Jo era sergent. La jornada aquella fou horrible. Després de prendre la ciutat, haguérem de guanyar les cases una per una. Totes tancades, deixaven caure sobre nosaltres una pluja de trets i de boca a boca, una raó corria: Els culpables són els capellans! I quan, com ombres, lluny, corrien, fatigats, nosaltres, que havíem lluitat des de l'alba i teníem els ulls cremats per la polseguera i l'amargor en els llavis de mossegar cartutxos, mostràvem encara alegre ànim i gastàvem abundantment la pólvora fent foc contra els hàbits negres i els capells de teula. Tot es troba encara molt viu en la meva memòria. Poc a poc avançava el meu batalló per un carrer estret, i jo, en el meu lloc de sergent, mirava a un costat i l'altre, les teulades, i veia terrífiques ràfegues i sonaven més lluny les veus de dones degollades, cadàvers ajaguts sobre la calçada, i sobre els quals saltàvem. La tropa entrava acotada en els humils habitatges i en sortir mostrava roja la baioneta i dibuixava creus amb la sang sobre el mur. Precaució pròpia d'aquella desfilada era no deixar enemics a l'esquena. Sense música ni tambors seguíem endavant... De sobte, en voltar un cantó, algú demana auxili en francès i topam amb una companyia de granaders mig trencada, fugint vergonyosament de l'atri d'un monestir que guardaven només vint monjos, cap pelat, amb negres robes creuades de blanc, descalços, nafrats els braços, arremangats, colèrics, que amb fortíssims cops de creu havien fet fora l'host invassora. Disparàrem tots. La càrrega no fou gens fluixa i restà buida la placeta. Amb pervers delit, amb monstruosa calma, cansats ja, sentint en el cor les fastigoses ànsies del botxí, havíem immolat aquell grup de màrtirs. Consumada l'obra ferotge, quan el fum dens s'esvaí de la serena atmosfera, vérem baixar la sang dels morts per les escales rústiques del pòrtic i obrir-se, al davant de no saltres, la gran nau de l'església fosca. Els punts d'or dels ciris eren com una constel·lació dins el recinte obscur. L'encens pujava en nigulets blancs i escampava la seva aroma dolceta. En el fons del cor, com si res no haguera sentit de la brega sorollosa, de cara a l'altar, un sacerdot magre, molt alt, de blancs cabells, acabava la sagrada cerimònia... És un record que mai no podré esborrar del meu esperit. Sembla que ho vegi ara mateix... Aquell vell, tan pàl·lid i tan greu, em feia com a por. Foc! Va dir un oficial amb veu enrogallada. Però ningú no es mogué. El sacerdot, que segur sentí l'ordre de disparar-li, no en va fer cas i... procedí a la benedicció del poble. Aixecà els braços, com un color obrint les ales, i tots retrocedírem desconcertats. Ell dibuixà la creu, com si als seus peus hi hagués la gent agenollada. I serè, solemne, reposat, amb to de salmòdia i veu segura, va dir: Benedicat vos omnipotens Deus. Amb veu més forta el mateix oficial repetí: Foc! I un soldat, un covard, disparà. Sota l'esclat, es posà més blanca la cara del monjo, però sense tancar els ulls, amb sonora entonació va dir encara: Pater et filius... Sorgí aleshores dels nostres rengles un altre tret i el vell, tremolós, repenjat en l'altar... completà la santa benedicció i va dir amb veu més baixa, però que sona clara dins tot el temple, sotmès al silenci: Et Spiritus sanctus. I amb la fórmula de la pregària complida, caigué mort, i la custòdia eucarística xocà contra les rajoles i rebotí tres vegades; restà espantada la guerrera tropa del martiri cruel i del crim brutal; Amén, digué, només, en so de burleta, un tambor, el bufó del regiment i es posà a riure, amb la seva sorollosa rialla...».