Miquel Ferrà i Martorell03/12/01 0:00
TW
0

Fra Gabriel Téllez (Madrid, 1584-Almazán "Sòria", 1648), més conegut pel seu nom literari de Tirso de Molina, enllesteix la segona part de la seva Història de la Mercè. Segons els seus biògrafs, aquest historiador, escriptor i dramaturg era fill de pare desconegut, encara que dona Blanca de los Ríos assegurava que era fill natural de Pere Téllez Girón, segon duc d'Osuna. Però sembla que al seu parer, tanmateix, la seva única i veritable família era la dels frares mercedaris, als quals dedicà la seva vida i bona part de la seva obra. Recordem que l'Orde Reial i Militar de la Mercè fou instituïda pel rei Jaume I el Conqueridor, i fundada per sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort. Hem de dir que, com conta Ramon Medel, «entre els religiosos que acompanyaren el rei en Jaume a la conquesta de Mallorca es trobaven els sants Pere Nolasc i Serapi, ambdós de l'Orde de la Mercè; i en repartir terres per fundar convents va merèixer un lloc distingit el primer d'ambdós religiosos, el qual per tal d'eixamplar el seu monestir adquirí unes cases segons consta en un contracte signat el 9 d'abril de 1237 al davant del notari Berengari Drieti. En aquest document es diu que Tomàs de Quadres i Maria, la seva muller, cedien aquelles cases en alou franc a fra Pere Nolasc, majoral dels captius. Vet ací els primers fonaments de la religió de la Mercè a Palma».

Aquest mateix autor descriu el temple en el seu temps, 1847: «És d'una sola nau, prou alta, tenint quatre capelles a cada costat, i una baix el cor, enfront de la porta lateral. El retaule de l'altar major és modern, ostentant en el seu nínxol principal una magnífica escultura de Nostra Senyora de la Mercè, un poc major que el natural. En els costats, entre les columnes hi ha dues estàtues, una d'elles de Sant Ramon de Penyafort; i en el segon cos del retaule hi ha la de Sant Pere Nolasc...»

No és menys interessant a la segona capella una estàtua totalment negra de la Mare de Déu. La tradició del convent refereix que aquesta escultura va servir en la proa d'un vaixell capturat pels corsaris algerians. I després fou portada a Alger, on els moros la volgueren cremar dues vegades, dins grans fogueres. Sembla que no ho aconseguiren i que, recollida per un taverner renegat, aquest l'entregà als frares de la Redempció, que la dugueren a Mallorca... Temps eren aquells de cavallers de la creu, de monjos croats i croats monjos i aquesta realitat es troba present en l'obra de Tirso de Molina, com quan diu: «Perquè ell té el cor/ molt ample i bé hi caben/ gruixats com botons,/ les pastores que manté/ Cavaller és d'Aragó,/ sobre el seu pit es veu/ la creu que de Montalbán/ li encomanà nossa fe;/ però... què importa que dugui/ mostrant que és home fidel,/ en els pits la creu roja,/ si dins l'ànima el diable hi té?/ Els que són comanadors/ i cavallers com ell,/ dames serveixen de palau/ amb trona i amb dosser...»

O en altres paraules, que no sempre l'hàbit fa el monjo.
Els mercedaris rescataren molts esclaus de mans dels moros i barbarescs, moltes vegades amb risc de la pròpia vida i no poques empenyorant els béns de l'orde. La cristiandat mai no els podrà pagar aquell meritós sacrifici.