Memòria de Guillem Colom i «Àguiles», 1920

El llorejat poeta solleric, Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), publicava el seu llibre de poemes Àguiles, part d'una obra certament prolífica, de tota una vida, que en paraules de Miquel Dolç era versificador de fe irrenunciable: «Vet aquí un home que va viure plenament i gairebé exclusivament per a la poesia i, a través d'ella, per a la seva fidelitat...» I deia Josep Maria Llompart el 1973 que Guillem Colom, «degà avui dels nostres poetes, escriptor d'esplèndida riquesa formal i lingüística i de sensibilitat neoromàntica...» No anava gens errat. Immers en el grup literari de la segona generació de l'Escola Mallorquina, Guillem Colom només en part, segons el meu veure, responia a les característiques d'aquell cenacle generacional. Hi havia, naturalment, punts coincidents: ideologia catòlica, diàleg amb el paisatge, estil depurat i academicista... Però aquest esperit neoromàntic, amb espurnes de crítica social i retrets i lamentacions envers de les grans injustícies històriques el fan excel·lir, amb veu molt pròpia, de la petita colla de poetes que liderava Miquel Ferrà i Juan. Tanmateix, la contemplació del paisatge domina la seva producció, encara que els episodis del Comte Mal o de Jaume IV de Mallorca van per altres camins i exploren la psicologia de personatges nostrats, víctimes, com en una tragèdia grega, del destí. Potser no hi ha un Guillem Colom poeta, sinó alguns Guillem Colom juxtaposats que han d'expressar sentiments i idees molt diverses, en nivells sociològics i cronològics de puntual consideració. Observem, per exemple, un poema dedicat al mes de novembre, que avui acabam, i en el sentiment del qual no hi ha aquella Mallorca idíl·lica cantada pels seus companys de promoció, sinó un realisme dolorós i crític: «Novembre: L'hivern retorna al llogaret/ i el camp nu i pobre arreu s'enuja./ L'hivern retorna, arriba el fred,/ la miseria i la pluja./ El jorn s'adorm lent i mortal/ com un malalt comès de febres,/ i una tristor com d'hospital/ reploma en les tenebres./ Dins sos casulls la gent s'asseu,/ roman la terra nua i broixa;/ llarga és la nit, i els llums arreu/ hi palpiten d'angoixa./ Nit de Tots Sants i nit dels Morts!/"llàgrimes, precs, horrors de tomba,/ i aquella pluja de records/ que amb l'altra pluja tomba..."/ El poble sent el pes feixuc/ d'una ancestral terror sagrada,/ i temorenc cerca aixopluc/ dins la llar oblidada./ Porta el vent núvols fantasmals,/ cauen les fulles, greus, exànimes./ Tothom barrota sos portals/ i prega per les ànimes...»