TW
0

Henri Dunant (1828-1910), filàntrop suís, que fou banquer d'ofici i que fundava la Creu Roja el 1863 i rebia el premi Nobel de la Pau el 1901, publica Un record de Solferino, la batalla entre francopiamontesos i austríacs que acabà amb la derrota d'aquests i produí no menys de quaranta mil baixes. Allà, Dunant, fou testimoni de la gran mancança de medicines i material sanitari, de l'abandonament de morts i ferits... El fundador de la Creu Roja posà tota la seva fortuna en aquell projecte altament humanitari de portar metges i infermers al lloc de la tragèdia, evaquar ferits i soterrar morts. Els mots que vessa en els seus textos són força eloqüents: «El camp de batalla es troba per tot arreu cobert de cadàvers d'homes i cavalls. Tots els dissortats ferits que es van recollint al llarg de la jornada es veuen amb una blancor mortal a la cara. La majoria han sofert profundes mutilacions i tenen la mirada perduda. Altres, inquiets, amb un tremolor convulsiu a causa de les ferides obertes, folls de dolor, demanen a crits que acabin amb ells d'una vegada. A molts de punts els cadàvers han estat despullats pels lladres, que no respecten ni vius ni morts. Els llauradors llombards, que per causa de la seva extrema pobresa estan desitjosos de calçat, arrabassen brutalment les sabates als soldats difunts...».

No sempre la lluita d'Henri Dunant trobà ajut i comprensió, Ben al contrari, rebuig i desconfiança de molts poderosos. És el problema de sempre. Distingir entre metges i traficants, títol d'una famosa novel·la de Gerald Green, segueix essent avui com en aquells moments una trista realitat. Escrivia també Dunant que «un fill, educat i del que ha tingut cura llarguíssims anys una tendra mare que tremolava a la més lleugera indisposició de la seva criatura; un distingit oficial molt estimat per la seva família i que ha deixat dona i fills; un jove soldat que, per entrar en foc, ha hagut d'abandonar la seva al·lota, la seva mare, els seus germans i el seu pare ja molt vell: aquí els tenim tots ells, ajaguts dins el llot o la polseguera, banyats en la seva pròpia sang. Ai! Senyor! Quin sofriment!"Exclamen alguns dels ferits que jeuen en hospitals improvisats. Ens abandonen, ens deixen morir dins la major misèria i, tanmateix, hem lluitat bravament... Però...Ens demanam...Per què?».

La batalla de Solferino pren el nom d'una població italiana, a la Llombardia i al sud del llac de Garda, que avui no arriba als dos mil habitants. Allà, les tropes de Napoleó III aconseguiren una gran victòria que assegurà, alguns anys més, el govern de l'Emperador.

Un carrer de Palma du el nom d'Henri Dunant.

Miquel Ferrà i Martorell