És publicada la famosa i celebrada novel·la de Robert Graves Jo,
Claudi, un autèntic prototipus de la moderna novel·la històrica, és
a dir, aquella que, transcendint de la novel·la històrica romàntica
i postromàntica, es cobreix amb les tintes de l'hiperrealisme.
L'autor explica, per exemple, que Jo, Claudi «és una obra composta
en l'estil familiar de la conversació, el mateix que el grec,
veritablement, és un llenguatge molt més convencional que el llatí.
La carta grega de Claudi als alexandrins, descoberta fa poc, i que
així i tot podria esser en part l'obra d'un secretari imperial, es
llegeix amb molta més facilitat que el discurs sobre Aedua. Per
l'ajut rebut pel que fa a la correcció clàssica estic molt agraït a
Miss Eirlys Roberts, i per les crítiques sobre la redacció anglesa,
a Miss Laura Riding...».
És evident que l'escriptor britànic va tenir en compte els més
petits detalls, va viure intensament la seva narració, i a més de
tot això, va saber dibuixar els retrats psicològics dels
personatges amb una mestria que, difícilment, altres literats
podrien igualar. És interessant veure com sap encetar l'obra, amb
el personatge protagonista en primera persona: «Jo, Tiberi Claudi
Drus Neo Germànic i busques (puix no pens molestar-vos amb tots els
meus títols, ja que, abans d'ara, no fa molt temps, vaig esser
conegut pels meus parents, amics i col·laboradors com Claudi, el
Ximplet, o aqueix Claudi, o Claudi el que retura les paraules, o
Clau"Clau"Claudi, o en el millor dels casos, el pobre oncle Claudi,
escriuré ara aquesta estranya història de la meva vida. Començaré
amb la meva primera infantesa i seguiré any rere any fins arribar
al dramàtic moment del canvi, que, fa vuit anys, a l'edat de
cinquanta-un, em vaig trobar de sobte en el que podríem anomenar
gàbia daurada, de la qual no he pogut sortir des de
llavors...».
Robert Graves (1895-1985) és també autor d'una excel·lent i
dilatada obra poètica, del seu llarg assaig La deessa blanca (1948)
i de les novel·les El rei Jesús (1945), Les illes de la
imprudència, entre d'altres. Jo, Claudi, però, ens fa viure passa a
passa la societat romana, la política dels poderosos i dels tirans
que sempre ha estat la mateixa, els crims de la Cort i els crims
d'Estat, la decadència dels costums i l'imperi del vici, els
atemptats interiors i exteriors. La Televisió britànica gravà en
capítols la novel·la, en versió produïda per Martin Lisemore i
dirigida per Herbert Wise, segons guió de Jack Pulman. Interpretava
el paper de Claudi Derek Jacobi; d'August, Brian Blessed i de
Mesalina, Sheila White. Fou tot un èxit i contribuí a un major
coneixement de l'obra de Graves. La novel·la acabava amb aquests
mots que imposen un punt de reflexió sobre tot el que és efímer en
la vida: «Jo pensava en totes les oportunitats que tindria, com
emperador, de consultar arxius secrets i descobrir això o allò.
Quantes històries deformades hi havia per a corregir! Quin
miraculós destí per a un historiador! I com haureu vist, vaig
aprofitar bé l'avinentesa...».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.