Miquel Ferrà i Martorell22/11/01 0:00
TW
0

Dde governar només vuit mesos i vint-i-dos dies, Vitel·li, emperador romà, nascut a Lucerna l'any 15 de la nostra era, és destronat per Vespasià. Bé s'ho mereix, puix s'ha fet ben famós per les seves crueltats i els seus vicis. Vespassià, en canvi, que fou emperador una desena d'anys, nascut a Reate, era un home de caràcter enèrgic i costums senzills. Pacificà la Judea, reformà el Senat i l'orde eqüestre i manà construir el Coliseu. Havent-se posat malalt, sentint que la mort se li apropava, va fer un gran esforç per aixecar-se i exclamà, envoltant pels seus amics de confiança: Un emperador ha de morir dempeus! I morí entre els braços dels seus oficials. Però, curiosament, Vitel·li i Vespasià tenen quelcom de coincidència i és una rara teoria de les olors, segons la qual no hi ha olor desagradable quan comporta un benefici. Les dues anècdotes són ben sucoses i es poden observar amb un cert paral·lelisme. Si tal dia com avui, un era substituït per l'altre, de manera que el tron no restà solitari un sol minut, ambdós tenien la rara virtut d'ensumar amb el pensament. Així, conten que visitant Vitel·li amb els seus oficials els camps de Bedriac, algun temps després de la batalla d'aquest nom, va respondre amb aquestes paraules cruels a aquells que es queixaven de la fastigosa olor dels cadàvers: «El cos d'un enemic mort fa sempre bona olor i sobretot si és el d'un compatriota».

En el cas de Vespasià, diuen que un dia es meravellava el seu fill Tito que s'hagués imposat a Roma un tribut sobre els urinaris o pixadors públics. Vespasià respongué al jove, tot fent-li ensumar una moneda: «Comprova que els doblers no fan mala olor...»

Aquestes paraules han passat a les dites famoses de la saviesa popular, freqüentment repetides, i que solen servir per justificar un guany més o menys decent. I la Roma clàssica, cal dir-ho, figurava com a capdavantera en això de les olors, puix els seus alquimistes fabricaven tota mena de perfums per a les dames de l'imperi. Explica Vicente García de Diego que les dones romanes duien com a roba interior una camisa, i, damunt, l'estola, una roba talar de molts plecs semblant a la túnica dels homes i es cobrien amb la pal·la, que era un mantell rectangular semblant a la toga. De vegades substituïen la pal·la pel supparum, mantell de tela lleugera que arribava als peus. El peplum era un mantell rectangular que s'unia en l'esquena dreta amb una fíbula, i s'ajustava al cos amb un cinturó: és el mantell clàssic que les dames gregues vestien sobre la túnica anomenada xitó. Tots aquests vestits de lli o de cotó eren rentats amb sabons aromàtics i aigües perfumades. També les perruqueres disposaven de tota mena de perfums i essències, ja que la preocupació màxima de les dames romanes era el pentinat, del qual tenien cura amb molta exquisidesa. La pentinadora havia nom ornatrix i els seus objectes de tocador, com són ara olis i cosmètics, eren com els d'avui dia, com també altres objectes com pinces, agulles, pintes, sivelles, lligues i joies.

L'encens i la mirra, l'aigua de roses, els ungüents... ens descobreixen que la societat benestant d'aquells moments coneixia molt bé la «teoria de les olors».

Miquel Ferrà i Martorell