Elena Keller i el seu miracle (1882)

Això s'esdevenia en aquestes dates i Helen hauria de renéixer, com l'au fènix, de les pròpies cendres. No és difícil imaginar la seva desesperació. Aleshores ignorava que havia de ser una gran escriptora i anys després contaria aquells moments amb aquestes paraules: «La meva vida interior era una pàgina en blanc, sense passat, present ni futur; sense esperances ni il·lusions; sense admiració, sense alegria, sense fe. No hi havia per a mi nit ni dia.

Només el buit per onsevulla em trobava. Sense noció del lloc, espai i temps. Els estels, la terra, no eren res de res. No existien els xocs ni els canvis, ni les bones accions ni les dolentes».

Els seus pares no la volgueren donar per perduda i fou educada sota la direcció d'Anne Sullivan Macy, del Perkins Institute de Boston, la qual li ensenyà el llenguatge dels sord-muts, el sistema d'escriptura Braille, el maneig de la màquina d'escriure i la pronunciació de l'alfabet. Amb un esforç més entrava a la Cambridge School for Young Ladies per preparar l'ingrés al Col·legi Radcliffe, una autèntica gesta fins aleshores impensable en una al·lota de les seves mancances físiques. Miss Sullivan li llegia tots els llibres, l'acompanyava a classe, on li escrivia a la mà el que deien les professores... Guanyà la voluntat i el 1899 s'examinava i aprovava les darreres assignatures necessàries per a l'ingrés en una de les institucions docents de més prestigi en els Estats Units. Explica un dels seus biògrafs: «...si per a quelsevol altra al·lota de privilegiat enteniment i en possessió de totes les seves facultats és moltes vegades difícil, havia de ser titànica per a Helen Keller. Però la seva ambició i bravesa li donaren ànims per sobreposar-se a totes les dificultats i n'obtingué el grau després d'exàmens complits i remarcables».

Era el 1907 i es graduava amb la màxima qualificació en aquella universitat. Llavors escriuria llibres de molt èxit com Història de la meva vida (1902), Llum en la meva fosca (1913), Mestra (1955) i La porta oberta (1957). La seva prosa és rica i els seus sentiments amaren qualsevol figura o expressió literària.

Així, per exemple, llegim: «Tot el que em mou, tot el que entra en la meva ànima, em produeix l'efecte d'una mà que em tocàs dins les tenebres, i aquest tacte és la meva realitat. He crescut i m'he desenvolupat mitjançant el tacte. El delicat aleteig d'una papallona en la meva mà, els suaus pètals de la viola, onejants en els freds flecs de les seves fulles o aixecant-se dolçament en l'herba de la prada; el clar i ferm perfil del rostre i del cos, el suau arc del coll d'un cavall i el tacte vellutat del seu nas... Totes aquestes coses i mil combinacions que d'elles en resulten i prenen forma en la meva ànima en constitueixen el meu món».