TW
0

Es publica la novel·la El doncel de Don Enrique el Doliente, l'autor de la qual és Mariano José de Larra. Es tracta de narració històrica dins la línia romàntica. Sota la gran influència de Walter Scott, el poeta, narrador i periodista redacta un argument amb intriga amorosa d'una sinceritat que commou el lector, probables sentiments paral·lels, literat-protagonista, en la vida real.

Macías, el personatge, enamorat de Dona Elvira, és un jove noble que encara no ha aconseguit l'orde de cavalleria, però que és un excel·lent trobador. Amb tots aquests ingredients, el drama està servit. La prosa, l'estil, fou qualificada per Azorín de «neta, clara, sense pedanteria, aportació del que és espontani, com una renovació de la llengua...» I Menéndez Pidal no dubtà a dir que es tracta d'un estil de cronista i de joglar, sempre col·loquial. En algunes descripcions no hi manca el retrat acadèmic, com és el cas a l'hora de pintar Elvira mig nua que dorm inquieta: «Havia restat només amb un vestit blanc; aquest la cobria del coll als peus, que, descalços, semblaven fets de neu; el seu cabell, estès en tota la seva llargària, mig amagava les seves espatlles, el seu pit, la seva cintura i alguns altres indrets més íntims del seu cos; una mà penjava del llit, i l'opaca claror de la lluna que penetrava per entre els niguls, no gaire densos, i les seves finestres mig obertes a causa de la calorada del temps, la feia parèixer un veritable ésser fantàstic, com l'hauria somniat un amant desitjós d'aprofitar-ne l'avinentesa...»

Larra es casà a l'edat de vint anys amb Petita Wettoret, una unió que resultà ben dissortada. De fet, se separaren poc temps després. L'escriptor no tenia gaire fortuna en aquests afers. Des dels setze anys s'enamorava sovint i sempre en sortia escalivat. Sembla que estigué molt enamorat de l'amant de son pare i que bona part del seu pessimisme naixia de totes aquelles frustrades realacions.

Un d'aquests grans enamoraments el dugué a la mort. Desitjava follament l'actriu Dolores Armijo, bellíssima dama casada amb un militar. Com que no va poder obtenir els seus favors, quan encara no havia complert els vint-i-vuit anys Larra es va disparar un tret de pistola en el seu habitatge de Madrid, al número 3 del carrer de Santa Clara.

Això va ser a les vuit i mitja de la nit, el tretze de febrer del 1837, dilluns de Carnestoltes. El mateix dia del seu suïcidi, Larra havia visitat Mesonero Romanos per demanar-li consell i col·laboració sobre un drama que volia escriure sobre la figura de Quevedo. Després passejà pel Prado amb el seu amic Roca de Togores i el capvespre rebia la visita de la seva filleta Adela, de només tres anys. Jugà amb la nena fins que vingué la seva amant. Discutiren i varen rompre definitivament. Quedant-se sol a la sala, Larra es desesperà. Agafà la pistola, l'apuntà el seu crani i disparà sense pensar-s'ho dues vegades. La seva amant era encara al portal del carrer quan sentí el tret. La primera a entrar a la sala de la tragèdia fou la seva filleta Adela. El seu servent, Pedro, també veié com el cos del seu senyor acabava de caure a terra enmig d'una bassa de sang. Sembla que Larra havia composat el seu suïcidi davant d'un mirall que resultà fet a miques. Tanmateix, al carrer, el soroll del Carnestoltes no havia deixat sentir la pistolada. En córrer la notícia, tota la ciutat s'estremí. Com en la seva novel·la, la mort n'era madona.

Miquel Ferrà i Martorell