Miquel Ferrà i Martorell16/11/01 0:00
TW
0

El frare poeta, de l'orde dominicà, era detingut per traïdor. Partidari d'Enric IV i oposat, per tant, a Joan II, era fet presoner per les galeres reials i condemnat. En els mesos de calabós, abans de la seva execució, puix el condemnaren a mort, ja sabent la trista i horrorosa fi li havien reservat, escriví emocionants i emocionades poesies religioses, no mancades d'algunes al·lusions polítiques. També compongué un tractat ascètic que titulà Mirall dels divinals assots, que en paraules del professor Martí de Riquer, gran especialista en literatura medieval, foren redactades «en una prosa molt bella i directa. Obra escrita sense poder disposar de llibres a fi de documentar-se, aquest tractat, que es basa en la metàfora dels assots amb què Déu prova el tremp dels homes, té pàgines d'impressionant emoció en la qual hom adverteix la lògica temença de l'autor...».

Sembla que tot plegat contrasta amb la dedicatòria a dona Joana Berenguer, la muller del lloctinent reial que el condemnà. Potser n'esperava el perdó a través del seu esforç literari, però aquella darrera esperança de salvament li fallà. Recordem que l'ascètica, del grec askein, exercitar, vol dir la literatura que desenvolupa un ideal de vida consagrada als exercicis pietosos. En altres mots, és la doctrina que tendeix a la perfecció, renunciant a les coses terrenals, una proposta que multiplicà la vida monàstica i eremítica. No desmereixeria Fra Pero Martines d'altres famosos autors del gènere com és el cas de sor Maria d'Agreda (1650), ja tractada en aquestes pàgines, i que escriví Mística Ciutat de Déu; beat Joan d'Àvila (1500-1569), també conegut com l'apòstol d'Andalusia i que deixà el seu Tractat d'Amor de Déu; Tomàs A. Kempis (1397-1471), escriptor místic alemany i autor suposat del tractat Imitació de Crist, aquests entre d'altres, puix se'n compten molts entre les grans literatures.

En general, els místics no consideraren mai les seves doctrines com una saviesa secreta comunicable només a un nombre limitat d'iniciats sinó que les volgueren popularitzar en sectors molt amples moguts per un fort desig d'evangelitzar. Això significa que no volien crear bellesa. Només adoctrinar els seus lectors. Però les seves obres havien d'esser mengívoles, literàriament parlant, i per tant tenir un cert valor estètic. El fet era aconseguir expressar clarament llurs íntimes experiències espirituals i dins el llenguatge que els havia de posar en contacte amb Déu, se sentien obligats a emprar tota mena de símbols, metàfores, paradoxes i altres moltes figures de la poètica i l'oratòria. Però tornant a Pero Martines, el professor Martí de Riquer ens conta amb aquests mots el desenllaç del dram: «El presoner... fou conduït al moll de la ciutat (Barcelona), li posaren al cap un casc de ferro ardent al roig viu, el ficaren dins una barca i el llançaren al fons del mar amb una pedra lligada al coll». Quina mala entranya havien de tenir aquells jutges i botxins!