Roma envia a Espanya en qualitat de procònsol Cneio Pompeu, més
conegut com el «gran Pompeu», general de Sila. Havent-se distingit
a Àfrica, és recompensat amb aquest càrrec i després, a causa de
l'eficàcia dels seus serveis, elevat al Consulat amb Cras, l'any
71, i substituí Lúcul en la guerra contra Mitrídates. L'any 60
formà, contra el Senat, amb Cèsar i Cras, el primer Triumvirat.
Els problemes començaren el 54 quan entrà en rivalitat amb
Cèsar, amb el suport del Senat i la noblesa de la República.
Després de llarga lluita, fou vençut a Farsalia i assassinat a la
seva arribada a Egipte, on s'havia refugiat, per ordre de Ptolomeu
XII. Així el Gran Pompeu (107-48 a.C.) deixava, en les cròniques
memòria de la seva sang freda enmig dels combats.
Pierre Corneille (1606-1684), el pare de la tragèdia francesa,
va escriure la seva obra La mort de Pompeu, drama desigual però de
vegades vigorós, va voler posar sobre l'escenari aquella marcada
personalitat. De fet, en la majoria de les tragèdies del francès,
els versos són enèrgics i de vegades sublims, puix pinta els homes
tal com haurien de ser, virtuosos, nobles, valents i vencedors, a
força de voluntat, de les passions que els arrosseguen vers el
mal.
Es relaciona Pompeu amb una frase molt famosa. Quan es dirigia
Cèsar contra Roma al davant del seu exèrcit victoriós, no va
prendre Pompeu cap mesura defensiva. Havent-li demanat amb quin
exèrcit pensava aturar l'enemic, si aquell travessava les
muntanyes, respongué: «A qualsevol indret d'Itàlia on pegui jo una
puntada de peu, han de sortir legions».
Tanmateix va ser vençut, com ho varen ser dos dels seus fills,
Sexto Pompeu, derrotat per August i condemnat a mort el 35 a.C. i
Cneio Pompeu, que va perdre la batalla sota les armes de Cèsar a
Munda i morí en la seva fuita el 45 abans de Crist.
Així doncs, es pot parlar d'una saga familiar certament
tràgica.
Ens hem referit al Gran Pompeu com a general de Sila. Aquest era un
dictador (136-80 a.C.), company i després rival de Marius, cònsol
el 88 i, com ja hem vist, vencedor de Mitrídates. Esdevingué cap
del partit aristocràtic i ben aviat va ser amo de Roma i de tota
Itàlia, malgrat els esforços de Marius. Proscrigué els seus
enemics, revisà la constitució romana en un sentit molt favorable
al Senat i gaudí de gran influència. Estava en el cim del seu
poder, quan, inexplicablement, el 79, un any abans de la seva mort,
abdicava, actitud que ha restat per sempre un misteri. No va ser
millor la vida de Marius, general, nascut a Arpino, cònsol i oncle
de Juli Cèsar, cap del partit popular. Sila el va condemnar a mort,
el tancà dins un calabós i envià un esclau a tallar-li el coll.
Quan aquest anava a executar la sentència, va dir el presoner:
Tal volta gosaràs matar Marius? En sentir aquelles paraules,
l'esclau, atemorit per aquella veu i aquella mirada, fugí,
abandonant la seva arma...
Tot plegat, la cara més intrigant de l'antiga Roma.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.