Una carta de Marià Aguiló (1854)

En un dels llibres de l'excel·lent historiador i escriptor Josep Massot i Muntaner, Escriptors i erudits contemporanis, fa poc publicat (Biblioteca Serra d'Or, 274), hi trobam tot un seguit de treballs referents a intel·lectuals de gran prestigi dins la cultura catalana. Un dels temes gira entorn de la figura de Marià Aguiló, un dels grans homes de la Renaixença, i ens crida l'atenció una carta de quan era jove i investigava in situ moltes tradicions i literatura oral a les contrades de parla catalana. Dirigia aquesta missiva al seu amic Agustí Duran, resident a Madrid, i deia entre d'altres coses: «Quinze dies després vaig sortir d'aquesta ciutat (Castelló) per anar a Granollers, Vic i Ripoll i d'aquesta vila vaig anar a cercar els poblets més antics, més pobres, més solitaris i salvatges fins arribar a la part més encimalada dels Pirineus. Em vaig aturar molts dies en el Santuari de Núria, des d'on vaig fer algunes excursions a França. Dos mesos i busques he trigat en aquesta darrera peregrinació sempre a peu i sense més companys que el meu bastó i la meva bossa de viatge. La meva ploma és incapaç d'indicar-li, ni prop fer-s'hi, la meitat dels immensos plaers que he trobat en aquesta correguda, comprats, és veritat, amb tota mena de privacions i perills. A la fi vaig retornar a la ciutat dels Comtes i he tingut el gust d'afegir els meus reculls de romanços llemosins(?) que tenia, un reforç de més de sis-cents resultat de la meva darrera cacera, cap d'ells menyspreable, molts extremadament preciosos i tots esquitxats de frases i de paraules que jo creia mortes i oblidades des del segle XV i que he trobat encara plenes de vida per aquells roquissers. De cada dia veig estendre's i créixer en importància aquesta feina que vaig començar durant la infantesa com un joc qualsevol i que era em fa tremolar de por quan m'hi veig al davant. Si vostè no em dóna guiatge no me'n sortiré. He classificat els romanços que tinc en sis seccions que poden formar altres tants toms d'un tamany semblant als de la primera col·lecció que vostè publicà. Sense exagerar puc dir que em sobren materials per omplir cada una d'aquestes sis divisions, les més principals i caracteritzades. Així i tot, enllepolit amb la darrera pescada, desig que no em resti un racó sense veure de la Corona Catalana abans de publicar el primer tom, principalment quan en port recorregudes més de nou dècimes parts...».