El cop del 18 de Brumari (1799)

Després de combatre a Síria i Egipte, Bonapart retorna a França i tal dia com avui dóna el cop d'Estat que serà conegut com el Devuit de Brumari, any VIII de la República. Recordem que Brumari és el segon mes del calendari republicà i fa referència a les típiques boires d'aquest temps de tardor-hivern. Així doncs, Bonapart, després de dissoldre el Directori, crea el Consulat i ell mateix és nomenat primer cònsol per deu anys. Tanmateix el 1802 el feien cònsol vitalici i com a cap de govern efectuava notables reformes, el Codi Civil, el Banc de França, la nova organització universitària i un Concordat que posava tota la influència dels clergues en les seves mans. Finalment, el 18 de maig de 1804, els poders públics li conferiren la dignitat imperial. Però d'on venia aquest home que s'apoderà de tot un país i va fer la guerra a tota Europa? Napoleó Bonapart (Ajaccio, 1769-Santa Elena, 1821) era el segon fill d'un advocat cors, Carles Bonapart, i de Leticia Ramolino. Estudià en el col·legi militar de Brienne i es distingí en el setge de Toló. Durant la campanya d'Itàlia del 1794 al 1797 aconseguí, per a les armes franceses, les victòries de Castiglione, Arcola i Rívoli, esdeveniments que el feren popularíssim. Els Bonapart podrien haver estat, en el seu origen, mallorquins, ja que des de l'Edat Mitjana hi havia a la capital balear una família d'aquest llinatge i més concretament, com assenyalava George Sand, en el seu Hiver à Majorque, un tal Hug Bonapart, que va ser governador de Còrsega. Establerta en aquella altra illa, els membres més famosos dels Bonapart són Carles Maria (Ajaccio, 1746-Montpeller, 1785), pare de l'Emperador, que tingué de Maria Leticia Ramolino (Ajaccio, 1750-1836), tretze fills, dels quals en sobrevisqueren vuit: Josep (Corte, 1768-Florència, 1844) que fou rei d'Espanya del 1808 al 1813; Lucciano (Ajaccio, 1775-Viter bo, 1840), que fou president del Consell dels 500 i Príncep de Canino; Maria Ana Elisa (Ajaccio, 1777-Trieste, 1820) que es casà amb Félix Bacciochi, que fou després príncep de Lucca i de Piombino; Lluís (Ajaccio, 1778-Liorna, 1846), rei d'Holanda i pare de Napoleó III; Maria Paulina (Ajaccio, 1780-Florència, 1825), esposa primer del general Leclerc i després del príncep Camilo Borghese, duquessa de Guastalla; Carolina Maria Anunciada (Ajaccio, 1782-Florència, 1839), casada amb Joaquim Murat i que fou reina de Nàpols; Jeroni (Ajaccio, 1784-Villegenis, 1860), rei de Westfalia, governador dels Invàlids, mariscal de França, espòs de la princesa Catalina de Wurtemberg... I d'una generació posterior, Matilde (Trieste, 1820-1904), Jeroni (Trieste, 1822) que es casà amb la princesa Clotilde, filla de Víctor Manuel i d'aquest matrimoni nasqué a París, el 1862, el príncep Víctor Napoleó. Esmentem, encara, Pere Bonapart (Roma, 1815-1881), pare del príncep Roland Bonapart, nascut el 1858. I de la mateixa nissaga aquell Francesc Carles Josep Bonapart, fill de Napoleó I i de Maria Lluïsa, proclamat en néixer rei de Roma i reconegut com l'emperador Napoleó II per les cambres després de la segona abdicació del primer. Visqué fins a la seva mort en el castell de Schoenbrunn, amb el seu padrí i avi, l'emperador Francesc II d'Àustria, amb el nom de duc de Reichstadt (1811-1832). Finalment, Carles Lluís Napoleó Bonapart, Napoleó III, fill de Lluís Bonapart, rei d'Holanda i d'Hortènsia de Beauharnais. I acabam amb Eugeni Lluís Joan Josep Napoleó, príncep imperial, fill únic de Napoleó III i Eugenia de Montijo, nascut a París el 1856 i mort a l'Àfrica austral, assassinat pels zulus el 1879.