TW
0

Són publicades les famoses faules de Jean de La Fontaine (Château-Thierry, 1621-Hervart, 1695). Des de petit, aquest autor ja es va sentir en contacte amb la natura, ja que acompanyava en els seus viatges i excursions son pare, que era conservador de les aigües i dels boscs. Es va creure amb vocació religiosa i entrà a l'Oratori, però les arideses de l'escolàstica el feren sortir ben aviat del centre de novicis. Tornà al seu poble, Château-Thierry, i succeí son pare en la feina. Es casà amb la senyoreta Héricalt i en complir la quarantena, marxà a París, on va ser pensionat pel sotsintendent Fouquet. Després, Fouquet fou empresonat i ell hagué de cercar la protecció de la duquessa d'Orleans, que li donà un lloc de gentilhome. Això li va permetre de seguir escrivint i així publica les seves faules, en aquesta data el primer tom i el 1678 el segon. Explica un historiador de la literatura que «els personatges de La Fontaine són de vegades homes o coses personificades però, més sovint, animals... Evidentment, no cal anar a cercar dins les faules un manual de zoologia; però el que La Fontaine coneixia bé dels animals, perquè els havia observat de prop, és la forma del seu cos, el seu color i comportament, i sabé fer-nos veure tals detalls, posant-nos al davant dels ulls els trets més dominants de cada fesomia... La Fontaine ha sabut veure la natura i l'estima; el sentiment és sempre viu i fresc. Sens dubte, no té res de romàntic i no és cap efusió de la seva ànima dins l'ànima de les coses, però és directe i sincer...».

L'estil de les faules és variat, pintoresc i ingenu. Com diu un crític, La Fontaine sap ser «sec i dur quan fa parlar la formiga, dolç i afalagador quan parla el colom, difús i pesat en parlar el bou i pintoresc amb molta freqüència: «Pereta, sobre el seu cap, sostenint un pot de llet/ ben posat sobre el seu coixinet,/ Pretenia arribar sense entrebancs a la vila./ Lleugera i de curt vestida, anava a llarga passa,/ Havent-se posat aquest dia, per ser més àgil,/ Cotilla simple i sabata plana...»

La moral que es desprèn dels relats de La Fontaine és, segons diuen, una «ètica pràctica», és a dir, el món és pervers i cal posar-se en salvament per no caure víctima de tals perversions: La cosa és tenir sempre un fil de desconfiança, tenir la capacitat de mirar en qualsevol circumstància un poc de cua d'ull, no deixar-se enganyar. La bonhomia i la vivor no són qualitats oposades, sinó complementàries. Tanmateix, aquesta moral de La Fontaine va ser atacada per Rousseau i Lamartine, els quals opinaven que això de fer servir la mentida, la hipocresia i l'egoisme per salvar-se no era, exactament, edificant. Asseguraven aquests dos autors, en la seva crítica, que en la seva atmosfera moral les faules de La Fontaine no són gens cornelianes i manquen d'elevació.

Miquel Ferrà i Martorell