Mor Christiaan Eijkman (1930)

Miquel Ferrà i Martorell04/11/01 0:00

Tal dia com avui mor a Utrecht el metge holandès Christiaan Eijkman (Nijkerk, 1858), que havia obtingut el seu títol de medicina a la universitat d'Amsterdam, dedicant-se primerament a la fisiologia. Passà una breu estada a les Índies Orientals Holandeses, enllistat dins l'exèrcit, on començà a interessar-se en bacteriologia. Afectat, després, per una invalidesa, ja de retorn a Holanda, continuà amb els seus estudis sobre la matèria i tot d'una que es recobrà, el 1886, viatjà altre cop a les Índies, en aquest cas tot formant part d'una equip que anava allà per fer investigacions sobre el beri-beri. No havent pogut saber quin era el veritable origen de la malaltia, el grup tornà als Països Baixos però Eijkman restà a Batàvia, és a dir, Djakarta, i allà, dirigint un lab oratoriològic, ajudat per metges nadius, va resoldre setze anys després el problema. Experimentà en pollastres i va veure que aquests s'emmalaltien alimentant-se amb arròs refinat i restaven sans quan menjaven arròs sense refinar. Va comprendre que era una malaltia per «deficiència dietètica», és a dir, causada per l'absència d'un element essencial. Continuà investigant això una dècada més i al final d'aquells anys pogué donar una explicació convincent.

El component que mancava a la dieta seria batiat per Funk amb el nom de vitamina. Aquesta teoria esdevingué la demostració que si moltes malalties són causades per gèrmens, d'altres tenien una causa purament bioquímica. És evident que allò significava una passa de gegant en el camp de la medicina. La vitamina era una substància orgànica, present als aliments, sense valor energètic, però indispensable per a l'equilibri de les funcions de l'organisme, el qual no en pot fer la síntesi. El beri-beri era, doncs, una malaltia per manca de vitamina B1 o tiamina, pròpia de països amb alimentació unilateral basada en el consum excessiu d'arròs sense clovella. Per això, el seu territori de més freqüència era l'Índia, el Japó i la Xina. Clínicament es manifesta per símptomes nerviosos, alteracions cardiovasculars i hipoproteïnèmia, amb afectació de l'estat general. Després d'un temps en el qual domina l'astènia, cefalàlgia, dolors musculars i pèrdua de pes, el malalt presenta un quadre nerviós típic caracteritzat per una polineuritis, rigidesa espàstica dels membres inferiors acompanyada d'atròfia, paràlisi, anèmia, edema progressiu, dèficit mental i col·lapse cardíac. No podia ser la cosa menys alarmant i cada any, en aquelles colònies, una munió de gent adulta i més encara en edat infantil hi deixava la vida. Eijkman triomfà finalment i amb ell tota la medicina de les malalties exòtiques i tropicals. Però si podia guarir-ne d'altres, no es podia guarir a si mateix. Es posà altra vegada malalt i hagué de tornar a Holanda. Sempre delicat de salut, el nomenaren professor d'higiene a la Universitat d'Utrecht. El 1929 compartia el premi Nobel de medicina i fisiologia amb Hopkins i un any després moria. Això demostra com és d'efímera la glòria en vida. Altres diran que val més tard que mai.