Unamuno i el dia dels morts (1934)

TW
0

Miguel de Unamuno (1864"1936), nascut a Bilbao, que fou rector de la universitat de Salamanca, autor d'obres tan importants com aquella Vida de Don Quijote y Sancho, es dedicava també, dos anys abans de la seva mort, al periodisme. En aquest cas, el seu article que dedicava al Dia dels Morts sortia publicat al periòdic Ahora: «Era un diumenge ploviscós d'aquest novembre, mes de la commemoració de les ànimes beneïdes. Ens vàrem aturar a la vella ciutat de Sepúlveda, més pintoresca que gràfica, vinyeta de pergamí isabel·lí, Sepúlveda pergaminosa. Com pedrera de cims serrans el seu caseriu. Uns llocs que se'ns mostren terrosos, com brostats del terra, solen ser els del camp erm; altres solen ser els de la muntanya, com caiguts del cel...».

Sepúlveda, vila de Segòvia, és la pàtria d'aquell humanista, Juan Ginés (1490"1574), format a Itàlia i cronista de Carles V, que prengué partit filosòfic contra Erasmus i defensà, contra el Pare Les Cases, el dret dels castellans a conquerir Amèrica i a sotmetre pobles incults i incapaços d'autogovernar-se: «De iustis be lli causis apud Indos». És a dir, tot un angelet!

«A Sepúlveda, plaça forta antany, resten retalls de les muralles antigues i la muralla natural de les escarpes del Duratón, on s'abraça al Castella. Tenia la ciutat set portes com l'hel·lènica Tebes, i les seves set claus eren mostrades a la sala del Consell ...Entram a la vila per un portell de les seves muralles arruïnades, entram a la solitud silenciosa i al silenci solitari d'aquest petriaguiler buit que agonitza sense gemecs...»

I tanmateix els pensaments del gran escriptor " periodista " catedràtic es dirigeix cap a la data celebrada, cap al Dia dels Morts. «En el fons de la plaça, a una placeta adjunta, un om de molta fulla, cenyit el seu peu per un seient. A la seva ombra han jugat generacions de nines. Ara, en temps de tardor, les seves fulles seques i grogues, roden pel terra. Com aquestes fulles, són les generacions dels homes, cantava Homer. Les que se'n van abonen les que han de venir. I vaig recordar els versos del poeta nord-americà d'aquella fulla tardana, de la generació passada, que tremolava amb la branca quan brostaven ja les de primavera en el seu torn . També l'om morirà! I vaig recordar allò d'aquell forner d'un lloc alavès que havia jugat la seva infantesa als peus d'un arbre del comú i en secar-se aquest demanà la seva soca i, doncs era un home molt estimat del seu poble, l'hi donaren, i llavorà del tronc sis taules que va fer guardar sota el llit per tal que en morir-se el tancassin, per soterrar-lo, entre d'elles. En el cadàver de l'arbre de la vida dorm, com en bressol, el seu somni etern de l'ànima...».