El califa Omar destrueix les restes de la biblioteca d'Alexandria, la més notable de l'antiguitat, en aquella ciutat i port de la Mediterrània, a Egipte. La població, fundada per Alexandre Magne, de qui li ve el nom, pàtria de savis, com Sant Atanasi, esdevingué el centre artístic i literari d'Orient, hereu de la civilització hel·lènica. La seva gran biblioteca fou incendiada per primer cop pels soldats del Cèsar el 390.
Amb aquests tràgics fets, bona part de la saviesa clàssica desaparegué per a sempre. Fou una de les grans desgràcies de la Humanitat i així ho veu un jove poeta, Albert Herranz (Stocolm, 1970): «És amb ràbia i amb furor que aquestes pàgines/ són escrites,/ ja no prem el paper escrivint, però si les dents/ davant la visió de la nostra oikumene:/ els joves ja no lluiten sota l'ombra de les armes enemigues,/ esmolades llances, puntes de fletxes.../ l'ombra la fan els centenars d'edificis,/ els herois pengen cartells a les façades,/ als murs de les ciutats centenàries.../ La lira d'Homer resta muda, rovellada i amb les cordes fluixes,/ Ulisses no tornarà mai del viatge a l'Europa segrestada...».
Si la biblioteca d'Alexandria era la més completa, eren també importants la Palatina i l'Octaviana, ambdues a Roma, i modernament, seguiren aquesta tradició «universalista», l'Ambrosiana de Milà, la Vaticana, la Nacional de París...
«És la nostra casa comuna, fosca de tanta història,/ blava de les llàgrimes dels pescadors, dels familiars/ dels esclaus perdedors de tantes guerres,/ escuma de sucre on la Deessa Blanca va pujar cap a nosaltres.../ I tal volta, un corn marí, una lluentor a la llunyania/ ens fa recordar que és aquí on les cendres de la Magna/ Biblioteca d'Alexandria es varen eixugar,/ vora aquesta mar que sembla recordar tant poc,/ esponjosa en els seus desitjos...».
Relacionada amb la biblioteca famosa, l'Escola d'Alexandria fou el nucli cultural on s'hi creuaren els corrents del pensament hel·lènic amb les doctrines religioses d'Orient, durant els quatre primers segles de la nostra era.
El caràcter predominant de la filosofia d'aquesta escola fou un eclecticisme de tendència mística que trobà en el neoplatonisme la seva més completa expressió. El califa Omar era el successor d'Abu-Bekr i el segon califa, de 634 a 644.
Conquistà Síria, Pèrsia, Egipte i sembla que manà cremar la biblioteca a causa que, segons ell, contenia obres contràries a la fe musulmana.
No manca qui diu, però, que Omar no fou el culpable d'aquella darrera destrucció i que fou una desgràcia accidental.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.