La instantània

Quan la terra, amb els turons i els palmerars, les cases i la seva gent queden lluny, com la polsosa arena del desert, arriba la veu d'una amistat que et recorda la proximitat i la veritat d'altres indrets. Com les cartes i els e"mails d'Abderrahmane Hadj Yahia que, des de Melika Haut de la seva Ghardaïa natal, obri finestres sobre un panorama proper. Podem tenir els ulls tancats, no escoltar els crits de les veritats que viuen; però tot és viu, i les veritats mai no ens abandonaran: ens podran sorprendre quan ja havíem oblidat que existien.

Aquestes paraules surten tot mirant una instantània on es veu un cementiri de Ghardaïa. Sobre la terra que cobreix els morts, la gent hi posa gerres que, amb els canvis de temperatura i el pas del temps, es trenquen i es desfan de mica en mica. Allà, on la terra és arena que s'envola fàcilment, i fa metres i quilòmetres segons va manant el vent. Tot és molt fràgil: amor, amistat, vida..., el temps feliç que creiem perdurable. Les coses es trenquen fàcilment, i cada dia és possible anar a recollir les restes d'un naufragi "de tants naufragis!" que apareixen espargides sobre l'arena d'una platja o ran d'una duna del desert. A la vora de la vida. Ara, avui que és octubre i temps de tardor, el pensament ple de silenci està sobre el buit polsós d'un cementiri musulmà.