Neix Hendrik Roozeboom (1854)

També transformà la teoria de Gibbs en pràctica, hi féu tota mena de mesuratges que serviren per provar-ne la validesa i, a més d'això, aconseguí detalls de la seva aplicació per a molts casos individuals. El fet més important és que la química moderna dels aliatges quasi no existiria sense la comprensió d'aquesta regla de les fases, que fou degudament ampliada per Roozeboom. Recordem que Josiah Willard Gibbs (1839-1903), de nacionalitat nord-americana, destacà principalment com a autor d'importants estudis sobre aerodinàmica i termodinàmica. Però quin és el contingut, diríem, alliçonador de tot plegat? És que la suma de Van der Waals, Gibbs i Roozeboom ens dóna accés a tota una partida d'avanços científics i que ningú no és autònom total en la seva feina, i que la ciència i la cultura són tasques en equip o el conjunt de molts esforços. El binomi orgull-egoisme no sol portar a cap èxit pràctic. Hendrik Roozeboom, que morí a Amsterdam el 1907, era un home humil, capaç d'assumir tota la vida un aprenentatge, ho tenia clar. I és tan sovint que un home que val ha de suportar el menyspreu d'aquell altre que, no valent res, és tot orgull, que un s'obliga a pensar en la relativitat de totes les coses. Valgui, per il·lustrar aquesta idea, la reflexió d'aquell gran escriptor i poeta, nadiu de Falset, Salvador Estrem i Fa: «Un dia, mentre m'estava assegut al peu d'un pi d'ampla soca, bo i llegint, va passar un home, va seguir el bosc de cap a cap, passà vora meu i no em digué ni bèstia ni ase. Jo no li torní resposta. Ja veieu com us enutja un home. Això un pi no ho fa.

A mi tots els pins em saluden amb aquell noble acotament lleu de testa i aquella remor de la seva veu eterna. Hi ha home que no tindria ànima ni per a fer de pi... La meva imaginació cercava l'arranador, i no sabia veure el lloc. Per fi el vaig veure a l'infern. El Dant m'ajuda a trobar-lo. En el racó més gris, més miserable, més pelat i xardorós, hi havia aquell home miserable (que mata va els pins a cops de destral), assegut damunt un munt de diners, voltat de terra eixuta, i enfarfegs d'arbres secallosos i plantes mortes, alçant els braços enlaire i demanant aigua. Per damunt seu, unes dones formoses vestides de núvol, passaven amb els càntirs plens sota les aixelles i no feien cas de l'home qui amb la destral hauria tallat tots els boscos de la terra».