El bell humorisme de Mateu Obrador (1908)

Nascut el 1853. L'esmentat poeta i crític el qualifica de lul·lista eminent i poeta mediocre. Col·laborador de L'Ignorància i fundador de La Roqueta, va saber veure el món des de perspectives optimistes però que moltes vegades no amagava alguns sentiments de romàntic endarrerit. Va mantenir correspondència amb altres intel·lectuals més joves, especialment amb Maria Antònia Salvà. Tal dia com avui li dirigia una carta en què podem assaborir un llenguatge molt illenc però amb infinits recursos propis: «Ja ho veu com pinta aquest temps! Encara no trect de fer un alè, de 'echar una cana al aire' i ja tremolen ses esferes i pareix que es pern del món ha fet sentiment. Valga que ja hi estic avesat a que tot me vagi tan bé! Encara no rebérem sa agradosíssima i falaguera resposta que vostè mos escrigué en nom propi i d'En Francesc i Na Margalida, tiràrem junta ses quatre cuques, com vàrem haver dinat; i davant tan esplèndida convidada d'anar-hi tots i s'amenaça que no em volien a mi totsol, mos mig determinàrem a partir tots quatre i un mapet que tenim i una cadernera cantadora i una al·lotella artanenca que fa un parell de setmanes em presa per servir-nos. Ja mos vèiem tots, fent caravana, cap a Llucmajor. Però (miracle seria que no sortís un però!) de despús-ahir ençà En Lluís, que ja anava molt per bé i treia faves d'olla i anava cada dia a escola (tot satisfet de tenir per mestre En Riber), torna anar ahir cop-piu i no es troba ni bo ni malalt; fa es ronser o i no crec prudent dur-lo d'eixides i d'excursions. Perillaria fer cama coixa i que mos n'haguéssim de penedir...».

«Com a poeta, diu Llompart, no tingué prou personalitat per a sobreposar-se a uns temps que s'acabaven... Alguns dels seus versos, sense esser extraordinaris, conserven l'encís d'un lirisme sentimental i lleuger...». Aquest mateix encís, aquest lirisme sentimental i lleuger transpua aquesta carta i tota la seva literatura epistolar...

«Així és que amb ses al·lotes i ell hem determinat xapar la qüestió: vol dir, que d'elles dues, una m'acompanyarà, i s'altra romandrà a fer companyia a n'es malaltet. Jo partiré de totes maneres demà dissabte a les dues, mentre no hi haja res gros de nou. Seria favada diferir per mil·lèsima vegada aquesta ditxosa eixida i no hi estic disposat. Vull dir que encara que seguesca com avui, s'ennigulat i qualque ruixada, des d'ara no m'aturaré per això. I què pot succeir? Que s'expedició haja de quedar diferida? Això no em llevarà es gust de passar en companyia de vostès agradablement unes quantes hores, encara que sia davall teulada, i ja pujarem a Randa un altre dia més estirat. I si perquè només vendré mig acompanyat, no hem voleu... a Can Reviu falta gent! Fins demà idò, si Déu ho vol i Maria. Se prepari per contar-me impressions de s'Odissea i jo n'hi contaré de sa meva. Comendacions...».

Anar de visita a fora vila no era com ara, un alè d'automòbil. Es tractava de preparar cavalleries i fer quasi, un viatge. I Randa semblava més lluny que no avui.