Miquel Ferrà i Martorell21/10/01 0:00
TW
0

La nit del 19 al 20 neix a Barcelona Joan Maragall, gran i noble poeta que moriria en aquesta mateixa ciutat el 1911. Nasqué en el si d'una important família d'industrials, però des de la seva adolescència es va sentir cridat per les lletres. Es llicencià en dret el 1884 i exercí de misser uns pocs anys. Ingressà en el periodisme i publicà els seus primers llibres de versos. El seu poema La vaca cega figura a totes les antologies dels clàssics i el 1904 era proclamat Mestre en Gay Saber, un reconeixement que es va veure recolzat el 1910, en ser-li atorgat el Premi Fastenrath. Quan va morir, tota Catalunya proclamà el seu dol i en el Parc de Barcelona li erigiren un bust. Entre les seves obres, també hi ha prosa poètica, com és el cas dels seus Elogis, quan medita en veu alta entorn de tot allò que el sorprèn o el preocupa. S'hi reflecteix una serena i impressionant bellesa, perfectes descripcions dels estats de l'ànima... Un dels seus elogis es refereix a la paraula: «Diu Ramon Llull que tot quan es pot sentir pels cinc sentits corporals, tot és meravella; però com l'home sent sovint les coses corporalment, per això no es meravella; i que el mateix s'esdevé amb les coses espirituals que l'home pot entendre. Així, doncs, jo crec que la paraula és la meravella major del món perquè dins ella s'hi abracen i confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la nostra natura. Sembla que la terra fa servir totes les seves forces en arribar a produir l'home com al més alt sentit de si mateixa; i que l'home fa servir tota la força del seu ésser en produir la paraula. Veis l'home en el seu silenci i uns sembla només un ésser animal més o menys perfecte. Però a poc a poc s'animen les seves faccions, un principi d'expressió il·lumina els seus ulls amb una llum espiritual, es mouen els seus llavis, vibra l'aire en una varietat subtil, i aquesta vibració material, materialment percebuda pel sentit, treu en si mateixa aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea. Com! Sentiu la remor del vent, i el soroll de l'aigua, i la tronada, que deixen en el vostre esperit una gran vaguetat de sentiment; i en tindreu prou amb un nin molt petit, que gairebé es fa sentir, que diu suaument: Mare! per tal que, oh meravella!, tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les nostres entranyes...»

Sens dubte té raó Maragall en aquests pensaments. El mal és que avui dia hi ha massa persones que reinvidiquen la matèria i rebutgen l'esperit, que només admeten la nostra condició animal, animal intel·ligent, és clar, i res no volen saber d'aquest esperit que es pot intuir, però que físicament no podem veure. Aquí hauríem de fer una pregunta. Tot el que sabem ho sabem pels cinc sentits. Però són els cinc sentits humans, moltes vegades superats pels animals, com la vista de l'àguila, l'oïda del conill, l'olfacte del ca, la vista nocturna del moix... el màxim d'instruments que poden analitzar tot el coneixement de l'univers. Per què no hi ha d'haver altres formes de vida o d'existència que els nostres sentits són incapaços de contemplar? Aquells savis que són davant d'un fet inexplicable i que ens diuen que en el futur es desvetllarà el misteri ens imposen, evidentment, un acte de fe que tampoc no podem acceptar.

En conjunt, l'obra de pensament de Maragall, els Elogis, van en bona part per aquest camí i pertanyen a una època, entre 1884 i 1911, de grans especulacions metafísiques.