Neix el moviment art decó (1925)

Neix al gran públic un nou estil artístic, decoratiu, que s'anomena, en veus franceses, «art decó» i que és promogut a partir de l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París d'aquell any. Es tracta de fer servir formes geometritzades i en un naturalisme estilitzat, herència del Modernisme. Recordem que l'Art Nouveau, Arts and Crafs Movement o Jugendstil ja havien marcat època, des de finals del XIX als anys del XX que precediren la Primera Guerra Mundial, tota una varietat de formes i tendències que en disseny es completaria amb els Secession, Deutsche Werkbund, Mision i Craftsman, és a dir, amb les escoles de decoració en què les aportacions de les noves tècniques i materials eren soterrades sota una sèrie de motius i formes ornamentals de tipus tradicional. El gran conflicte bèl·lic que enfrontà els aliats amb els imperis centrals definí un abans i un després. El modern style quedava oblidat, i en els feliços 20 i la dècada de la «pau armada» dels 30, amb la desfilada triomfal del «mite feixista», quan el cubisme i el racionalisme s'anaven obrint pas, la supervivència de l'idealisme ornamental contra la fredor matemàtica havia de romandre en el que es diria «art decó», multipresent en les escenografies de Hollywood i Broadway d'aquells anys. En els mobles, els accessoris domèstics, l'arquitectura. Així, per exemple, els dissenyadors Bernhard Pfau, Fritz Gross, Wilhelm Kästner o Adolf Ruedenauer suggerien línies trencades o escalonades, relleus de faixes i flocs, formes cúbiques que s'abraçaven a uns elements historicistes de simbologia moderna, no modernista. El 1930, per exemple, cridava l'atenció l'ornament interior del New Victoria Cinema de Londres, allà on l'art decó es mostrava en tota la seva plenitud: cornises dentades, làmpada de diamant, motlures de brollador, estalagmites de cucurull i tot el que vulgueu. Un altre prototip d'aquesta poc coneguda tendència fou l'escala de l'entrada de la Dorville House, situada a Cavendish Square, Londres, feta el 1928, en un edifici que fou la seu de la famosa casa Fashion Rose and Blairman , aleshores darrer crit de la moda. Aquí són els ferros que marquen la pauta, els llaços i els nusos per formar complicades simetries. Més interessant encara i més futurista, sempre amb un substrat d'arrels d'altra tradició, és l'església catòlica d'Ulm, acabada el setembre del 1928. I més propi «decó» són els interiors de l'Strand Palace Hotel, a Londres, que daten de 1925, especialment el vestíbul, que es conserva actualment en el Victoria and Albert Museum de la capital britànica. No oblidem que són els temps en què Clara Bow es banyava a Malibu Beach el 1927 o Louise Brooks era la sex-appeal d'aquell significatiu o definitiu 1925. Fred Astaire i Adele Austerlitz ballen sobre escenaris art decó i James Cagney estrena una piscina del mateix estil. Els dissenys de la roba, dels vestits, amb les seves ziga-zagues, les sèries de ratlles enfrontades en angles o els llaços de grans nusos ens indiquen que l'art decó és pertot arreu de la moda. Greta Garbo, el 1927 porta una granota esportiva cent per cent art decó i Marlene Dietrich té a Hollywood una col·lecció de bibelots el 1929 que també responen a la tendència aquí exposada. I què en direm de l'art decó a Mallorca? En tenim petites mostres, ací i enllà, fins i tot una en el Port de Sóller, però jo convidaria el lector a fer una petita excursió per Palma i admirar-ne dos casos: el primer és l'edifici antic de la Trasmediterránea, amb el seu portiquet de columnes, els seus fanals que semblen trets d'una pel·lícula de misteri i tot el conjunt de la façana, que ens fa retrocedir al temps de Josephine Baker. Llavors, heu d'anar a contemplar l'edifici de Marquès de la Cènia, 41, amb els seus arcs d'escalons cap avall, els seus relleus de llaços que semblen els focus de la Twenty Century Fox i, fins i tot, els florets de la part superior de la façana, que semblen miniaturetes de l'Empire State Building.