Antoni Maura i Nicolás Salmerón (1908)

Nicolás Salmerón y Alonso, polític i filòsof (Alhama de la Seca, Almeria, 1838"Pau, França, 1908), havia estat president de la Primera República espanyola el 1873. Mort fora del país, moria als setanta-un anys i el seu cadàver era traslladat a Madrid. El govern que aleshores presidia Antoni Maura va voler retre a les despulles de tan il·lustre home els honors que corresponen a les altes magistratures que en sa vida desenvolupà el famós orador. La família Salmerón va rebutjar de dur endevant tals cerimònies, ja que aquesta era la voluntat del mort. Tanmateix, a les cambres, al Congrés i al Senat, les minories republicanes mostraren el seu dol i Maura es va veure obligat a fer un discurs dins cada recinte per a quedar bé amb un sentiment general de respecte envers del que fou un personatge tan actiu i honorable. Va dir entre altres coses que «la memòria del senyor Salmerón pertany a l'estimació, a l'amor dels seus; però també pertany a l'orgull de la nació sencera, perquè fou un d'aquests homes que arriben a convertir-se en encarnacions, representacions, el pur verb dels grans col·lectius, i deixen marcades, com fites perennes en la història, les evolucions del pensament i les circumstàncies de la vida nacional. Quan per a ells sona l'hora solemne de la mort; quan no queda al davant la tribulació sinó la silueta general, tot dibuixant l'obra de conjunt de tota una vida, aleshores presideixen el judici dels homes dues idees, com els astres del firmament: la gran idea de la pàtria, que enaltiren, i l'altura de les grans espiritualitats que la mort sublima, que la mort exalta i col·loca sobre totes les coses petites, totes les divisions sectàries i totes les misèries humanes. Sí. A l'hora que el nostre ésser, a les portes de l'eternitat, s'acomiada de l'ànima, ja emancipada de la vestimenta corporal, aleshores, sembla que sentim més a prop la mà de Déu, les projeccions de la qual sobre el cor humà es diuen fraternitat i amor. Per això ningú no vol recordar diferències; per això tots nosaltres, amb igual sinceritat, li volem retre aquest homenatge. Cadascú a la seva manera, cadascú segons el seu sentir, tots coincidim en una mateixa pregària consoladora i és que quan la terra que removem amb els nostres combats, on aixecam la pols de les nostres lluites, s'ha d'obrir per a recobrar la matèria que li pertany i deixar lliure l'esperit, els creients, en una ullada sobre el que és Etern, contemplam, sobre el fons violaci i lluminós de la justícia infinita, l'iris apacible de la misericòrdia infinita...» Recordem que Antoni Maura (Palma de Mallorca, 1853"Torrelodones, Madrid, 1925) s'havia traslladat a Madrid quan només tenia quinze anys i allà estant, va cursar la carrera d'advocat, un primer escaló que el dugué, passa a passa, al més alts càrrecs de la governació del país. Extremadament apassionat, visqué situacions molts greus i no sempre aconseguí fer-se passar per just. Les seves característiques en la vida pública foren la seva autoritat moral, la seva austeritat i les seves adhesions insubornables a la corona. Era un advocat que acabava de sortir de la institució universitària quan Salmerón s'havia de fer càrrec de la Presidència de la República.