Les corones de Guarrazar (1858)

Miquel Ferrà i Martorell12/10/01 0:00

Un tresor arqueològic descobert a Guarrazar, a finals del mes d'agost, és traslladat secretament a França. Ja allà, i un cop analitzat i classificat en el museu de Cluny, es donarà oficialment la notícia a la revista mensual francesa L'illustration. Segons l'informador, el govern de Napoleó III acabava d'adquirir un tresor de gran valor que antigament pertanyia als reis visigots de Toledo. Explicava F. Lasteyrie que «mai un tresor tan ric no havia caigut en mans tan pobres. Però el que ignoraven els bons pagesos és que el valor històric i arqueològic del tresor superava àmpliament el seu valor intrínsec. Amb tot i això, afortunadament per a nosaltres, es trobava per allà un apreciador més il·luminat. Havent comprovat a la primera ullada quin profit es podia treure de la troballa, aconseguí, no sense feina, reunir tots els objectes descoberts, fins i tot aquells que les gents de la localitat ja s'havien repartit. Quasi immediatament després, el nou propietari del tresor es traslladà a París, on l'oferí en venda al Govern francès...».

Anem, però, als precedents d'aquesta història. Aquell final d'estiu, després d'una pluja torrencial que arrossegà tones de terra, una veïna de Guadamur que es dirigia a Toledo, en passar per davant de la font de Guarrazar, observà un forat entre dues pedres i dedins, algunes joies. Hi tornà després i trobà noves peces, el mateix que el llaurador Domingo de la Cruz, que trescant, trescant, trobà les corones votives. En total, el tresor es componia de set corones votives, la corona del rei Suintila, les creus del bisbe Luteci i de l'abad Teodosi, així com altres peces d'or, de plata i perles, tot del segle VII. Se suposa que l'haurien enterrat quan la invasió musulmana per tal d'evitar-ne el robatori. En saber el que havia passat, el Govern d'Isabel II protestà al de París i aquest explicà que el tresor havia estat descobert en uns terrenys que pertanyien a un francès, el qual, de la seva butxaca, havia pagat les excavacions. Això era fals, és clar. Però el Govern de Madrid mesclava la por i la prudència. S'hagué de contentar amb aquella versió, ja que França era una aliada poderosa i l'Emperador s'havia casat amb Eugenia de Montijo, una espanyola. La corona més grossa era la del rei Recesvint, formada per una doble faixa d'or massís de 21 centímetres de diàmetre i 10 centímetres d'altura, ornada amb pedres vermelles de Cària, trenta grans zafirs i trenta gruixades perles, així com penjants d'or. Només les corones ja pesaven cent cinquanta quilos. Aquestes corones, retornades a Espanya el 1941, quan Franco va fer les gestions per tal de recuperar-les, en els dies que Petain era cap d'Estat, es poden admirar en el Museu Arqueològic Nacional. A Palma, a l'església de Sant Sebastià, en podeu veure una gran reproducció, ben evocativa, que domina l'altar i ens trasllada amb el pensament als temps dels gots... «Reccesvinthus rex offeret».

Miquel Ferrà i Martorell